Ambició i determinació són dos conceptes que van associats a la carrera esportiva d’Adel Mechaal (Jebha, 1990). Més d’un el va qualificar de sonat quan el febrer del 2015 a Antequera es va atrevir a assaltar els títols de 1.500 m i 3.000 m. Era una idea que li ballava pel cap des de feia mesos, des que va conèixer els horaris i el reglament del campionat, tal com va confessar en una entrevista a aquest diari. “Si ho pots somiar, ho pots fer”, es va dir. Mechaal va haver de convèncer, fins i tot, el seu entrenador de l’època, Josep Carballude, que no ho acabava de veure clar. El migfondista empordanès, que aleshores encara no tenia cap títol estatal, va complir el seu somni i va rematar una fita sense precedents en 50 edicions del campionat en pista coberta.

La fita de Mechaal va semblar aleshores una cosa excepcional, però tres temporades després ja s’ha convertit pràcticament en una tradició, fins al punt que ja ho ha aconseguit tres vegades més, dues a l’aire lliure (2015 i 2017) i el cap de setmana passat en la pista coberta de València (2018). Aquell mateix estiu, a Castelló, va repetir la gesta en les distàncies pròpies del programa de l’aire lliure: el 1.500 m i el 5.000 m. En aquest cas, la fita ja tenia precedents, però calia recular set dècades per trobar un altre doblet en aquestes proves. El protagonista va ser aleshores el mític Gregorio Rojo, el 1945. En aquest punt de la seva carrera Mechaal ja tenia clar apostar de valent per l’atletisme i va demanar una excedència en la seva feina com a funcionari en el poliesportiu de Sant Antoni de Calonge.

Abans dels Jocs de Rio, va tenir un intent fallit de doblet –segon en 1.500 m i tercer en 5.000 m a Gijón– i després de la prova olímpica va decidir fer un canvi d’aires. Va tancar una dècada al costat de Carballude per continuar creixent sota el guiatge d’Antonio Serrano, a la Blume de Madrid. El prestigiós tècnic de la Solana (Ciudad Real) va incidir en el millorament de la velocitat i la força, i va saber explotar les virtuts del seu nou deixeble: “Té una gran capacitat de recuperació i d’assimilar grans volums de treball. A més, té una gran polivalència i pot competir en un ampli ventall de distàncies.” Amb aquestes característiques, no és estrany que Serrano tampoc s’oposés a les pretensions de Mechaal, que l’any passat a Salamanca va tornar a intentar el doblet indoor. “Quan un entrenador veu el seu atleta amb tantes ganes i motivació tampoc és qüestió de posar-li pegues”, explicava l’entrenador abans del campionat del 2017. A Salamanca, Mechaal es va haver de conformar amb el títol de 3.000 m i el subcampionat de 1.500 m, rere Marc Alcalà. L’estiu passat, després d’un tempestuós diumenge de juliol a l’estadi Joan Serrahima, va tornar a signar el doblet a l’aire lliure (1.500 i 5.000 m), i el cap de setmana passat tampoc va fer cap concessió al palau Luis Puig de València i va repetir la gesta d’Antequera. En definitiva, un balanç més que notable, amb quatre doblets de sis intents.