L’objectiu immediat per a l’esportista catalana més polifacètica, Laia Andreu, és el campionat d’Europa de raquetes de neu que se celebrarà a Guils de Cerdanya demà. “Estic en plena forma i molt contenta amb els últims resultats que he aconseguit. La cursa de Guils em fa il·lusió, tinc moltes ganes de fer-ho bé”, assegura. Competir a casa sent una de les grans favorites no li afegeix pressió, més aviat tot el contrari: “Em va molt bé no haver de viatjar. Tinc una nena molt petita i, si el campionat es fes a l’estranger, em trobaria a faltar.”

Segons Laia Andreu, les possibilitats dels catalans en aquest campionat d’Europa dependran de diferents variables. “Ho provarem. Em sembla que els meus companys també arriben bé. Tenim un bon equip, però no se sap mai; amb les raquetes de neu pot passar qualsevol cosa. El temps, l’estat de la neu, les raquetes… No pots controlar-ho tot.” D’altra banda, la competència és una incògnita. “Els rivals més durs poden ser els italians, però no sé del cert quins països vindran. Espero que hi hagi un bon nivell, perquè això farà més important la cursa”, diu.

L’atleta vigatana encara no ha paït el veto que va patir Catalunya ara fa un any, quan no poder participar en el mundial de raquetes de neu perquè la federació internacional, al·ludint a les seves aspiracions olímpiques, la va deixar fora. “Continuo dolguda pel que ens van fer. Però hem de continuar lluitant, i més en uns moments com aquests. Ens han tallat les ales, però si a través de l’esport fem visible la lluita pel país, podem donar renom a la nostra causa. Mentre puguem lluitar, hem d’anar a totes”, etziba sense por. De fet, Laia Andreu no ha amagat mai el seu compromís polític. “Conec molts atletes catalans que voldrien representar Catalunya i no poden. Jo mateixa m’he hagut d’empassar córrer amb la bandera espanyola. O això, o no hi vas. En el cas de l’atletisme, ho pots mig entendre, perquè és un esport olímpic, però el que va passar amb les raquetes de neu és molt trist, perquè, a més que no és olímpic, érem membres fundadors de la federació internacional”, lamenta.

Esportista total, Andreu, de 38 anys, va començar practicant bàsquet –“per sort, vaig veure que no se’m donava bé”– abans de provar amb l’atletisme i els esports de muntanya. Destaca amb les raquetes de neu, com a runner i en el cros. Sigui com sigui, on més gaudeix és a la muntanya. “El paisatge, l’entorn, no tenen preu. Crec que he patit més a l’asfalt que sobre la neu.” I tot plegat ho combina amb la seva feina de professora i amb la feinada que suposa ser la mare d’una nena de dos anys. “Ho aconsegueixo amb molta voluntat. Per sort, el meu home també és esportista i ens ho podem combinar. Però cal molta organització.”