El cap, remarca un periodista marroquí durant la cerimònia de lliurament de medalles, és el factor que li ha impedit transformar en èxits i regularitat el seu innegable talent. “Em falten moltes coses, treballar, jugar més tornejos, és una història una mica llarga... He d’intentar lluitar una mica més. De vegades les coses no surten com un vol, però el que importa és seguir disfrutant del tennis”, admet. Generosa, la seva fitxa ATP diu que Lamine Ouahab (Alger, 1984), amb una alçada d’1,85 m, pesa 83 quilos. Segurament en són uns quants més, tot i que en els cinc partits que va jugar a les pistes del CT Tarragona que tan bé coneix i en què troba tant de caliu amb el públic va demostrar que, a pesar de la calor, s’ha tornat a posar en forma. Només va perdre un set. “A Tarragona els primers dos dies, amb la calor i el fet que venia d’un altre torneig, em vaig notar cansat. En el segon partit, després de perdre el primer set, vaig estar a punt de retirar-me. A partir del tercer dia em vaig trobar millor. És un club, el CT Tarragona, i una ciutat en què he jugat molts cops, sobretot en la central, tot i que és una mica lenta per al meu estil. Tot va anar com havia d’anar i estic molt feliç.” Una ràpida repassada del quadre el delatava com a favorit dels Jocs Mediterranis: “És cert que he tingut més bon rànquing que la resta de jugadors del quadre, però em faltava ritme de partits.”

Fa molt de temps que viu a Barcelona. Està casat amb una marroquina i li van concedir la nacionalitat a finals del 2013. “Va ser sa majestat Mohamed VI que em va donar la nacionalitat marroquina en persona, no només pel fet d’estar casat amb una marroquina, sinó per haver jugat allí molts anys. Ara disputo la copa Davis”, recalca amb orgull. És el número 1 del Marroc i la seva figura. Riu i diu que no té gaire clar si és molt conegut en aquell país. Seguint amb el fil reial, en la final de Tarragona va derrotar Lucas Catarina, nebot d’Albert II de Mònaco.

El talent d’Ouahab, mestre de trencar el ritme capaç de fer deixades fabuloses des del fons de la pista com si res quan la majoria de professionals ni tan sols se les podrien plantejar, i amb un bon revés a dues mans, ja va quedar de manifest quan era júnior. Va derrotar ni més ni menys que Rafa Nadal en la semifinal de Wimbledon júnior 2002 i va ser semifinalista de Roland Garros el 2001. L’abril passat, en el torneig del Marroc, va superar l’alemany Philipp Kohlschreiber (34è) i en el mateix escenari el 2015 va obtenir contra el manxec Guillermo García López, 24è en aquell moment, un altre triomf sonat tenint en compte que és el 629è de l’ATP. La seva millor classificació va ser el lloc 114è el setembre del 2009. Va quedar, per tant, a ben poc d’entrar al top 100, la mare dels ous. Per contra, aquest curs ha jugat cinc tornejos ITF i el seu millor resultat ha estat arribar un cop a quarts al gener, dèficit que revela la seva irregularitat.