CAROL ROUTIER
TRIATLETA INTERNACIONAL
“La vida és més important”
“M’agradaria que hagués arribat a un nombre suficient de gent perquè siguin conscients del perill que hi ha a la carretera; si et distreus poses altres persones en risc”
“El meu objectiu és intentar-ho i mirar d’estar a Tòquio”
Des del dia mateix vaig ser conscient que havia tornat a néixer; havia tingut la sort de poder-ho estar explicant
Són lesions molt fortes i van passar per la sala d’operacions. De seqüeles crec que sempre en quedaran
Ser i sentir-me independent per fer les coses diàries ja em fa sentir molt feliç, i això també és un gran avanç
El dia de Sant Jordi, avui fa tot just tres mesos, Carol Routier (Banyoles, 1990) va tornar a néixer, el dia que feia 28 anys. Atropellada frontalment per un cotxe quan s’entrenava, mentre feia la volta al Collell i per una distracció del conductor. “Em sap més greu per la família i per l’entorn que per mi. Jo, al final, tampoc hi podia fer res i ells sí que ho passen molt malament”, va dir l’única triatleta catalana que ha competit en uns Jocs, a Rio fa dos estius. Va ser ingressada a l’hospital Josep Trueta de Girona aquell dilluns amb ferides de consideració: una contusió toràcica, fractures en sis costelles, una clavícula, un omòplat i un pòmul, a més de múltiples ferides obertes.
Tres mesos, ja...
Tampoc el recordo gaire, l’accident en si, el moment. El que sí que recordo és estar a l’hospital, on vaig tenir la sort d’estar molt ben acompanyada en tot moment. I, a veure, no és un bon record però tampoc és dolent: ho vaig viure de la millor manera possible; l’estada a l’hospital.
Torna a néixer, pel seu aniversari. Vist en perspectiva, és així?
Sí, ja des del dia mateix a la nit vaig ser conscient que havia tornat a néixer i que havia tingut la sort de poder-ho estar explicant. Sí que ho he viscut una mica com una segona oportunitat que m’ha donat la vida.
Vida o mort. La prioritat supera l’àmbit de la carrera esportiva.
El primer mes, o mes i mig, en l’últim que pensava era en l’esport. La vida és més important. I ara potser sí que començo a pensar-hi, en el temps de recuperació. Però els dos primers mesos en l’últim que pensava era tornar a fer esport.
L’accident va tenir molta notorietat: la notícia més llegida del web de L’Esportiu en molts anys.
Sí que em va sorprendre bastant, aquesta dimensió que se li va donar. I mirant el costat positiu m’agradaria que hagués arribat a un nombre suficient de gent perquè siguin més conscients del perill que hi ha a la carretera. Si et distreus poses la vida d’altres persones en risc i, en aquest sentit, sí que estic contenta que arribés a tanta gent, per poder conscienciar una mica la població.
Físicament està del tot recuperada? Es va dir que si el pulmó... Pot quedar alguna seqüela?
Al final, crec que hi seran. El genoll, l’esquena, la cara... Són lesions molt fortes i van passar per la sala d’operacions. De seqüeles, crec que sempre en quedaran; que potser a simple vista no es veuran, però és part de la vida [riu].
La seva parella, Mario Mola, era a Bermuda per córrer unes sèries mundials. Com ho va viure el nucli familiar?
Quan em va passar, l’accident, ell estava volant a Bermuda. I quan va aterrar, jo ja li havia enviat una nota de veu. Li deia que estava bé i que havíem estat treballant molt durant aquells dos mesos anteriors, que jo el que volia era que competís. Sé que ell volia venir de seguida i que no va desfer les maletes, tenia pensat fer-ho; tornar. Ell em coneix bé i jo volia que competís. Crec que va ser la millor opció. I també crec que ens ha fet encara més forts com a parella.
L’afectada per l’accident va ser vostè, però l’entorn més immediat pateix. Potser més i tot?
Sí, sense cap dubte. A ell l’ha afectat molt però també és molt fort mentalment i em coneix molt bé. Sap que el que vull és tirar endavant, tant jo com ell. I la manera de fer-ho, tirar endavant, és afrontar els obstacles i encara que sigui un gran obstacle, no queda una altra opció: continuar i no ensorrar-se.
Té a veure amb el fet de ser esportistes de primer nivell? Ningú està preparat per això, però potser la seva mentalitat els ha servit? Han viscut molts cops en escenaris de gran pressió.
Crec que potser no diria que hem entrenat per afrontar aquesta situació concreta, però sí que el millor és afrontar-ho així, amb aquest punt de vista: és un repte més, s’ha de mirar endavant i la vida no és gens fàcil.
Té previst algun termini en l’àmbit quotidià, esportiu, laboral...?
La veritat és que realment ningú m’ha donat cap data concreta. L’operació de l’espatlla va ser realment complexa i també va implicar nervis. Això fa que mai puguis saber en quant temps es recuperarà aquest mateix nervi. Sé que no et poden dir un termini i, a més, cada persona és un món i un es recupera més ràpid, l’altre més lent... Sí que és veritat que cada dia puc fer més coses i, al final, ser i sentir-me independent per fer les coses diàries ja em fa sentir molt feliç. I això també suposa un gran avanç, per a mi.
Estava a punt d’iniciar el cicle olímpic, just en aquell moment. Fa de mal dir, sense termini de recuperació, però veu possibilitats, encara, d’arribar-hi?
Jo sí que n’hi veig. El meu objectiu és intentar-ho i mirar d’estar a Tòquio. Sí que com dius ja ha començat la classificació olímpica i això fa que vagi enrere, que hagi perdut un any. Però crec, i així hi confio, que si puc arribar al nivell que estava abans de l’accident tinc possibilitats. Al final, els bons resultats et permeten pujar molt en el rànquing i crec que si soc capaç d’aconseguir aquest nivell, l’any que ve, la porta encara no estarà tancada. I, si no, hi ha altres competicions que per a mi també són importants.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Publicat a
Notícies
Dimarts,23 abril 2024