Pressió?

“Sent sincer, és molt menys estressant”, afirmava fa dies el mallot groc sobre la pressió que comporta ser el primer a la classificació general del Tour, en comparació amb les situacions que va viure en la seva trajectòria a la pista. “Si ho compares amb la final de persecució amb l’equip olímpic, quatre anys treballant dur i tres companys fent-te relleus, i guanyes per 10 centèsimes de segon... Això és pressió”, argumentava Gei.

El cas del salbutamol del quatre cops campió a París, a l’hivern, va fer que l’estructura de Sir Dave Brailsford apostés pel doble campió olímpic de persecució per equips (2008 i 12) amb vista al seu gran objectiu des que es va fer càrrec de l’Sky, la cursa de referència al món. Thomas és un corredor molt complet, un tot terreny que va destacar primer en les clàssiques (Top 10 a Roubaix i Flandes) i que tenia en les voltes de tres setmanes el punt feble; magnificat per la seva retirada el 2017 al Giro quan n’era el cap de files, com Wiggins el 2013 després de guanyar el seu Tour, i a França fa un any, en el quart triomf de Froomey.

La posterior absolució de la UCI al kenyà pel seu resultat anòmal la mateixa setmana que es donava el tret de sortida –i l’endemà que el Tour el vetés fins que no es tanqués el cas–, van permetre al dorsal 8 seguir el pla que l’havia de permetre arribar en un òptim estat de forma. Va guanyar el Dauphiné, com Wiggo el 2012 i Froome en els seus tres primers triomfs als Camps Elisis. I, amb el cap de files de l’Sky sent l’ase dels cops –a ell també li ha tocat el rebre, com quan un espectador el va picar, des de la tanca, en els darrers metres de Portet– i centrant l’atenció de l’entorn, les errades del dorsal u –caiguda el primer dia– i de Dumoulin –punxada i posterior sanció per anar darrere el cotxe– van permetre a Thomas agafar el mallot groc als Alps, amb el seu doble triomf d’etapa fent valer la seva explosivitat al final i aconseguint bonificacions que, amb la del tercer lloc al Portet, arriben a 27 segons (Dumoulin 12 i Froome 4). Seria, el de Gei, el sisè triomf a París de la Royal Sky Force en set anys. I amb tres corredors diferents, tota una gesta per al mètode Brailsford.

Viure sense estrès

Des que la general té el seu nom en el primer lloc, Geraint Thomas va articular el discurs del dia a dia. “Seguirem corrent en equip. És la nostra força. Potser és difícil de creure després del que va passar amb Brad [Wiggins], però en Chris i jo som sincers i oberts l’un amb l’altre. Aquest és el secret de l’èxit de l’equip”, sentenciava després de superar la prova de força, dijous. Aspin, Tormalet i Aubisca, de Lorda a Laruntz, són avui amb 200 quilòmetres i quan els 146 supervivents del Tour ja en duen més de 3.000 –sortides neutralitzades a banda–, el penúltim obstacle del gal·lès. Compta, avui, amb el tren de l’Sky a la seva disposició. Inclòs el següent en la línia de successió de la imperial estructura britànica, el colombià Egan Bernal. “Hem donat suport als dos, a Geraint perquè és el líder i a Chris perquè ha guanyat sis grans voltes. Se’l respecta i no se’l podia deixar sol”, va dir la perla de Bogotà, després de permetre a Froome sortir encara avui en el tercer lloc a la general amb la seva tasca als darrers dels 65 quilòmetres, dijous. Demà, hi hagi canvis avui o no, ja s’ho faran cadascú a la seva, en la CRI. És clar que sortir l’últim, i de groc, sempre suposa un cert avantatge, marge en la general a banda. “Tinc confiança, esperem molts atacs: potser algun rival entrarà en l’escapada inicial i, per descomptat, la cursa serà força agressiva al Tormalet i a l’Aubisca. Hem de seguir corrent en equip, sense excitació ni estrès”, deia Gei a Pau.

Démare, la transició

El velocista francès del Groupama, que va haver de superar un autèntic calvari als Pirineus –fins i tot Andre Greipel, retirat als Alps, l’acusava d’haver-se agafat al cotxe pel sorprenent rendiment dijous en el darrer port–, va ser el més ràpid en el penúltim esprint del Tour. Amb arribada a Pau, i després d’una escapada sempre sota el control del pilot fins al coll d’Anos a 18 quilòmetres –la caiguda de Nairo Quintana, al 65, l’única nota destacada–, va guanyar l’esprint malgrat que Laporte entrés a 70 per hora. Démare havia agafat el primer lloc a 350 metres per acabar a 63,5 el darrer mig quilòmetre.