Adam Peaty (1994) no només es va coronar com el millor nedador de l’europeu a Glasgow, sinó que va reclamar, de fet, un lloc entre els millors bracistes de la història, no només pel doblet en els 50 i els 100 m, sinó pel fet de rematar-ho amb un extraordinari rècord del món en l’hectòmetre (57.10). L’any passat, en el mundial de Budapest, ja havia fet el rècord mundial dels 50 m i en els Jocs de Rio va tocar el cim en una final memorable dels 100 que va conquerir amb rècord mundial inclòs.

Tot just quatre anys abans de conquerir el món, en els Jocs de Londres, Peaty era un adolescent que es prenia la natació com un divertimento conscient que allò no era tan cool com el rock and roll. Tampoc es veia molts anys fent piscines amunt i avall. Sortir amb els amics i anar de festa era la seva afició preferida. Precisament mentre preparava una sortida nocturna sense hora de tornada va llegir al mòbil que un rival seu en el circuit júnior, Craig Benson, s’havia plantat en les semifinals dels 100 m braça dels Jocs de Londres. “Però si a aquest jo el guanyava sempre!”, va cridar als seus incrèduls amics. Aquell dia la seva perspectiva i les seves prioritats en la vida van canviar completament. Una cosa eren els mítings estatals, les trobades escolars i els campionats de clubs i una altra, uns Jocs Olímpics. S’hi deixaria la pell.

Abans de prendre la decisió que canviaria la seva vida, la seva relació amb la natació en general i amb l’aigua en concret no havia estat la d’un amor a primera vista. De petit, els seus tres germans grans van aconseguir que tingués terror a l’aigua, fins i tot a la banyera, assegurant-li que en qualsevol moment podia aparèixer un tauró pel desguàs. Quan finalment va apuntar-se a aprendre a nedar gràcies a un amic més valent que ell, no va començar a destacar realment fins als 14 anys, quan va anar a entrenar-se al club de Derby sota les ordres de l’olímpica Melanie Marshall, que va enviar-lo a fer crol amb les noies perquè el veia massa lent. Ara bé, més endavant Marshall reconeixeria que hi va veure alguna “cosa especial” quan el va veure nedar de braça i li va dir que s’oblidés dels altres estils i que es concentrés a millorar la seva tècnica.

Quan finalment va decidir entrenar-se a totes hores a l’escola de Repton, també al comtat de Derbyshire, els resultats van ser demolidors, i just un any després dels Jocs de Londres ja va debutar en un campionat d’Europa absolut millorant totes les seves marques en els 50, 100 i 200 m braça. La seva eclosió tindria lloc precisament a Glasgow en els jocs de la Commonwealth del 2014, amb dues medalles d’or i una de plata. En aquesta ciutat escocesa, quatre anys després, aquesta setmana, ha escrit el seu últim capítol d’una història cada vegada més brillant.