La matinada del 20 al 21 d’agost del 1968, ara fa just mig segle, centenars de milers de soldats del pacte de Varsòvia, amb les forces de l’exèrcit soviètic al capdavant, van iniciar l’ocupació de Txecoslovàquia amb l’objectiu d’aturar la Primavera de Praga, l’intent de combinar socialisme i llibertat que havia iniciat el Partit Comunista local després de l’accés d’Alexander Dubcek a la secretaria general. El mig milió de soldats que van participar en l’operació Danubi, acompanyats de milers de tancs, van controlar ràpidament el país tot i algunes petites bosses de resistència i els enginyosos actes de desobediència civil que van passar bàsicament pel canvi de la senyalització viària amb la finalitat de despistar les tropes ocupants. En aquestes circumstàncies, Dubcek, segrestat per les forces soviètiques i traslladat a Moscou, es va veure forçat a acceptar un acord amb els líders soviètics que el va mantenir simbòlicament al capdavant del Partit Comunista txecoslovac però a canvi d’aturar totes les reformes liberalitzadores encaminades a l’assoliment d’un “socialisme amb rostre humà” que ell mateix havia pregonat.

La Primavera de Praga havia estat escapçada i tot Txecoslovàquia se’n va ressentir. També l’àmbit de l’esport, que va veure com, el setembre del 1968, un mes després de l’ocupació, les autoritats locals renunciaven a l’organització del mundial d’hoquei sobre gel que Praga havia de celebrar la primavera del 1969. Les raons esgrimides van ser la “falta de condicions tècniques, econòmiques i organitzatives” per bé que en realitat el que es pretenia evitar era un esclat popular en cas d’un enfrontament esportiu entre Txecoslovàquia i la Unió Soviètica en un dels esports més populars del país en aquells temps.

De fet, l’hoquei sobre gel, que despertava passions entre txecs i eslovacs, era una metàfora de la situació que Txecoslovàquia vivia en aquell precís moment. La pràctica de l’estic era dominada de forma hegemònica pels soviètics, que havien guanyat els sis darrers campionats del món de la disciplina i s’havien alçat amb tres dels quatre últims ors olímpics. El combinat txecoslovac, però, amenaçava aquesta supremacia, com s’havia vist en els Jocs Olímpics d’hivern, celebrats a Grenoble el febrer d’aquell mateix 1968, coincidint gairebé amb les primeres mesures liberalitzadores de la Primavera de Praga, on, malgrat no poder acabar conquerint l’or, que va tornar a volar cap a Moscou, la selecció txecoslovaca va aconseguir derrotar (5-4) el totpoderós combinat soviètic.

La següent ocasió que es van veure les cares sobre una pista de gel va ser en el campionat del món de 1969, el que Praga havia renunciat a organitzar. La cita es va traslladar a Estocolm i el destí va voler que aquests equips haguessin d’enfrontar-se en dues ocasions, en un clima de tensió extrema fruit de la situació d’ocupació que des de feia set mesos vivia Txecoslovàquia i que havia deixat el trist balanç de 108 morts i més de mig miler de ferits. El primer es va disputar el 21 de març del 1969 i la motivació extra dels primers va acabar trencant tots els pronòstics. La selecció txecoslovaca va derrotar la soviètica per dos gols a zero, esperonada pels ànims que rebia de la seva població. El capità d’aquell equip, Jozef Golonka, explicava que en arribar a Estocolm van rebre centenars de telegrames procedents del seu país que els deien “Guanyeu els soviètics. No cal que guanyeu ningú més. Només guanyeu els soviètics”, un fet que va convèncer-los que, “encara que haguessin de morir sobre la pista de gel”, farien realitat la victòria per donar una alegria al seu poble.

Aquell primer triomf, que va acabar amb els jugadors txecs i eslovacs negant-se a donar la mà als seus rivals soviètics, va ser rebut amb entusiasme a totes les llars txecoslovaques, però ben poca gent va atrevir-se a sortir al carrer a celebrar-lo. Només un petit grup de manifestants es va aplegar a la plaça Venceslau, al centre de Praga, on les autoritats van practicar diverses detencions que, estranyament pel que succeïa en aquella època, van fer-se públiques i van generar un efecte crida quan, una setmana després, els estics txecs van imposar-se de nou als soviètics al campionat del món d’Estocolm.

El 28 de març, les dues seleccions van veure’s de nou les cares amb la tensió pels núvols i amb tota una sèrie de gestos polítics que van convertir el partit en una autèntica batalla. Novament contra pronòstic, Txecoslovàquia va imposar-se a la Unió Soviètica (4-3) i va trencar així l’estadística que afirmava que l’URSS no havia perdut dos partits en un mateix campionat des del 1961 i que mai ho havia fet en dues ocasions contra el mateix combinat. La victòria va ser, doncs, tota una fita carregada de simbolisme. En primer lloc, perquè diversos jugadors txecs van saltar a la pista amb l’estrella roja del seu escut nacional tapada amb esparadrap negre. En segon, perquè Jaroslav Holik, l’autèntica estrella del matx en ser l’autor del primer i del darrer gol del seu equip, va esgrimir, després de marcar, el seu estic com si fos un fusell al temps que insultava el porter soviètic, Viktor Zinger, al crit de “comunista assassí”. I, en tercer, perquè un cop finalitzat el matx, centenars de milers de txecoslovacs van sortir als carrers del seu país per celebrar la victòria cridant consignes contra les forces ocupants com ara “Russos go home!”, “Avui Tarasov [entrenador de la selecció soviètica d’hoquei sobre gel], demà Bréjnev [secretari general del PCUS]”, o, en referència al resultat del partit, “Txecoslovàquia 4 - Forces d’ocupació 3”. Fins i tot un informe diplomàtic nord-americà explicava que “mai havíem vist els txecs tan contents”, com a mínim “des de la derrota dels nazis el 1945”.

Aquests crits van anar acompanyats, en alguns casos, d’atacs contra interessos russos al país. A la ciutat d’Ústí nad Labem es van cremar diversos vehicles soviètics mentre que al centre de Praga es va atacar la seu de la companyia aèria Aeroflot. Uns incidents que hi ha qui atribueix a l’acció provocadora d’elements vinculats a la seguretat de l’estat, ja que van servir com a pretext per forçar la retirada d’Alexander Dubcek i dels darrers líders reformistes que encara quedaven formalment al poder. Una circumstància que va donar pas a la política dita de “normalització” durant la qual pràcticament no hi va haver protestes violentes contra la presència soviètica.

Malgrat els dos triomfs, la victòria en el mundial d’hoquei sobre gel del 1969 va anar a parar de nou a Moscou, mentre que Praga havia de conformar-se amb el bronze després de les desfetes contra l’amfitriona Suècia, que s’alçaria amb la plata. Tot i així, aquell mundial es va viure a Txecoslovàquia com una autèntica victòria dels seus estics contra els tancs soviètics. La desobediència i la protesta pacífica que el seu poble practicava va quedar de nou palesa quan l’equip de l’URSS va rebre la medalla d’or i unes “sospitoses” interferències a la televisió txeca van impedir escoltar l’himne dels vencedors.

Ja sense Dubcek al capdavant del país i amb la política de “normalització” en marxa, els partits d’hoquei sobre gel entre txecoslovacs i soviètics no van perdre ni una engruna de passió. Sense anar més lluny, la cita olímpica del 1972, amb victòria novament soviètica, va ser testimoni d’una inusitada duresa txecoslovaca sobre la pista. La mateixa que va permetre als txecs guanyar el campionat del món d’aquell mateix any que, finalment, va poder disputar-se al seu país. De fet, els estics txecoslovacs van ser els únics que, en aquell temps, van poder desafiar l’hegemonia soviètica guanyant els quatre únics campionats del món que, entre els anys 1963 i 1986, van perdre els de Moscou. Unes victòries que, però, mai van ser celebrades al carrer com les d’aquella primavera del 1969. Un temps en què els estics van servir per desafiar els tancs ocupants.