Olimpisme
Curses per recordar
El nord-americà va batre el rècord mundial en la final dels 100 m dels Jocs de Mèxic, en què per primera vegada en la història els vuit finalistes eren de raça negra
Ja campiona el 1964 a Tòquio, a Mèxic es va convertir en la primera atleta, tant dona com home, que era capaç de revalidar el títol olímpic en la prova reina de la velocitat
La seva conclusió, però, és que quan es parla dels Jocs del 1968, rarament es fa referència al que les dones hi van aconseguir
Les finals dels 100 m dels Jocs Olímpics de Mèxic que es van disputar el 14 i 15 d’octubre del 1968, ara fa 50 anys, formen part de la història de l’atletisme. En la masculina, que es va córrer el 14 d’octubre, Jim Hines (Estats Units) es va imposar amb 9.9, igualant el rècord mundial que ell mateix havia fet quasi quatre mesos abans. En la femenina, que es va disputar l’endemà, Wyomia Tyus (Estats Units) va guanyar amb 11.0 i va millorar en una centèsima el rècord mundial que ella mateixa compartia amb altres atletes. Les dues curses, però, van tenir moltes més coses.
A Mèxic es va usar el cronometratge electrònic i els 9.9 amb cronometratge manual que es van donar a Hines van ser realment 9.95 electrònics. Si tenim present que el diferencial entre els dos sistemes de cronometratge és de 24 centèsimes, els 9.95 de Hines serien 9.7, amb la qual cosa hauria millorat en dues dècimes el rècord mundial. El jamaicà Lennox Miller va ser segon, amb 10.0 (10.04), i el nord-americà Charlie Greene tercer, també amb 10.0 (10.07). Tots amb uns temps millors que el rècord mundial de 9.9 manual. La final, a més, va tenir un altre fet històric. Per primera vegada els vuit finalistes eren de raça negra: als tres ja esmentats cal afegir un altre atleta dels Estats Units (Mel Pender), un de Cuba (Pablo Montes), un de França (Roger Bambuck), un del Canadà (Harry Jerome) i un de Madagascar (Jean-Louis Ravelomanantsoa).
Jim Hines no va tenir a Mèxic el protagonisme político-social dels seus companys Tommie Smith i John Carlos, però també va deixar constància del seu suport al moviment Black Power. Amb Charlie Greene, van manifestar el seu desig que el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Avery Brundage –a qui consideraven un racista–, no els donés les medalles de vencedors dels 100 metres. I van aconseguir que no ho fes. Anys després, però, Hines va mostrar el seu desacord amb l’acció de Smith i Carlos en el podi dels 200 metres. “Ens va sorprendre el que van fer. Només ells ho sabien. Si ho haguessin plantejat en una reunió, jo hi hauria votat en contra”, va explicar Hines l’any 2000. L’atleta considerava que aquell va ser un acte massa radical i que a ell el va perjudicar perquè va perdre bons contractes publicitaris. Després dels Jocs, Hines va fitxar pels Miami Dolphins de l’NFL, però amb prou feines va jugar. No havia jugat a futbol americà ni a l’escola ni a la universitat i amb la velocitat no en feia prou.
El paper femení
En la final femenina, els 11.0 manuals de Wyomia Tyus van ser en realitat 11.08 electrònics, amb la qual cosa també millorava sensiblement els 11.1 manuals que estaven en la llista de rècords mundials des del 1965. Tyus, a més, es va convertir a Mèxic en la primera atleta, tant dona com home, que era capaç de revalidar el títol olímpic en els 100 metres. La nord-americana, que llavors tenia 23 anys, ja havia estat campiona quatre anys abans en els Jocs de Tòquio, on havia igualat el rècord mundial amb 11.2. L’any 2008, quan es va commemorar el 40è aniversari dels Jocs mexicans, Tyus recordava amb amargor com el seu èxit històric va quedar en un segon terme: “Imagineu com s’hauria parlat del que vaig fer si hagués estat un home i no una dona.” El primer home que va revalidar l’or olímpic en els 100 m va ser Carl Lewis (1984-1988). Tyus mirava enrere, cap aquells mesos convulsos que van precedir els Jocs mexicans: “Quan es va començar a parlar de boicot i del Black Power, a les atletes negres no ens van consultar res. Jo entrenava a Tennessee i tot es movia a la Universitat de San José, a Califòrnia, amb Tommi Smith i John Carlos, però mai em van trucar i em van dir: «Ei, Wyomia, què en penses?»” Això no vol dir que la doble campiona olímpica no fes costat als seus companys, als quals va dedicar els seus títols –també va guanyar els 4x100 m–. “El seu gest no va retre homenatge només al Black Power, sinó també a tots els que patien discriminació i lluitaven pels drets de l’home.” La seva conclusió, però, és que quan es parla de tot el que va passar en els Jocs del 1968, rarament es fa referència al que les dones hi van aconseguir.
Notícies
Dimarts,23 abril 2024