Ara fa 50 anys, durant els Jocs de Mèxic, es va produir un fet que va transcendir el món de l’esport. El 16 d’octubre del 1968 al matí, es va disputar la final de 200 metres llisos. El guanyador, Tommi Smith, va recórrer la distància en 19 segons i 83 centèsimes, un rècord mundial que va trigar onze anys a ser superat. Tot i tractar-se d’una de les millors curses mai vistes, ha passat a la història pel que va succeir en el lliurament de les medalles. El guanyador i el seu company d’equip, John Carlos, van pujar descalços al podi. Quan va començar a sonar l’himne nord-americà, els dos velocistes de color van desafiar el món abaixant el cap i alçant el puny dret enfundat en un guant negre. La seva intenció era denunciar el racisme del seu país i reivindicar els drets la minoria afroamericana. Una imatge considerada per les revistes Life i Le Monde una de les vint més influents del segle XX.

Els protagonistes d’aquest gest subversiu van ser immediatament expulsats de la Vila Olímpica. A més, van haver de pagar un preu molt elevat per la seva gosadia: van rebre amenaces de mort, van perdre la feina i també molts amics i les respectives dones. Ara bé, 37 anys més tard, l’any 2005, el govern americà va rescabalar el greuge comès i els va retre un homenatge. A la Universitat de San José, on havien estudiat Smith i Carlos, es va erigir un monument per immortalitzar aquest episodi: un podi olímpic que reproduïa el moment de la salutació del black power. Tanmateix, el segon esglaó romania buit perquè hom hi pogués pujar a fer-se una fotografia. Hi faltava la figura del tercer atleta, l’australià Peter Norman, l’heroi oblidat. Afortunadament, al Museu Nacional d’Història Afroamericana de Washington sí que apareix la figura de Norman al costat dels velocistes dels EUA.

Malgrat que els corredors nord-americans eren els favorits, Norman va trencar tots els pronòstics, va arribar a la línia de meta en segona posició i va superant John Carlos. La seva marca el va situar entre els millors de tots els temps i el va mantenir durant més de 40 anys com el més veloç de la Commonwealth. A més d’un gran atleta, era una persona de profundes conviccions religioses i estava força compromès amb els aborígens australians, víctimes d’una segregació racial similar a la patida pels negres als Estats Units. Per això es va solidaritzar amb la reivindicació de Smith i Carlos col·locant-se a la part superior del xandall, sobre l’escut nacional, el distintiu del Projecte Olímpic pels Drets Humans (OPHR), un moviment d’esportistes creat per lluitar contra el racisme. A més, quan els velocistes de color es van adonar que només disposaven d’un parell de guants, ja que Carlos se’ls havia deixat a la Vila Olímpica, els va suggerir que cadascú se’n possés un.

Les conseqüències per a Norman van ser molt més dramàtiques. En primer lloc, el Comitè Olímpic Australià va vetar la seva participació en els Jocs de Munic, tot i aconseguir en diverses ocasions la marca mínima necessària per assistir-hi. Una competició en què probablement hauria aconseguit la medalla d’or i hauria entrat a formar part de la història de l’atletisme i dels Jocs. Davant d’aquesta prohibició, va haver de deixar l’atletisme i va orientar la seva passió esportiva cap a curses benèfiques en favor dels drets dels aborígens australians. En una de les quals, va viure una greu desgràcia: es va trencar el tendó d’Aquil·les i se li va gangrenar la cama. Això el va abocar a una forta depressió, agreujada per l’addicció a l’alcohol, que no el va abandonar fins a la seva mort, el 2006. Aleshores, ja feia temps que Smith i Carlos s’havien convertit en icones nord-americanes i entrenaven l’equip olímpic. Uns anys abans, el govern australià havia convidat Norman a desdir-se i a condemnar Smith i Carlos a canvi d’un lloc de treball en el Comitè Olímpic que li permetria participar en l’organització dels Jocs de Sidney. Uns Jocs en què, davant la negativa a trair els seus principis, va haver de desfilar amb l’equip dels Estats Units.

Les tràgiques i difícils circumstàncies que van envoltar els tres protagonistes no van aconseguir afeblir una amistat forjada en una situació límit. Smith i Carlos van assistir a l’enterrament de Peter i van portar el seu fèretre fins a l’església on va rebre el darrer comiat mentre s’escoltava la banda sonora de la pel·lícula Carros de foc. Un merescut homenatge per a una persona que, com el protagonista de la pel·lícula –l’atleta escocès Eric Liddell–, va anteposar les seves conviccions a la possibilitat de l’èxit esportiu.

Hom pot criticar l’esport pel fet de contribuir a endormiscar les consciències dels ciutadans, però també és una plataforma des d’on denunciar les discriminacions socials i lluitar per compensar les desigualtats que generen. Si les institucions esportives estan sovint supeditades als interessos que promouen les injustícies, han de ser els mateixos esportistes, models de comportament i transmissors de valors, els que s’han d’implicar i assumir aquest repte.

Amb el temps, el coratge dels atletes de color es va veure recompensat. El seu gest va interpel·lar la societat nord-americana i va refermar el procés de canvi. Amb tot, encara queda molt camí per recórrer, tal com demostren els nombrosos incidents racistes que avui dia es produeixen als Estats Units i arreu del món. Esportistes com Kolin Kaepernick es mantenen fidels a l’esperit del black power i actualitzen la seva protesta agenollant-se quan sona l’himne nacional. Una actitud que li ha comportat retrets del mateix president Donald Trump i el boicot de la patronal de futbol americà. Cap equip el vol contractar tot i ser un dels millors quarterbacks de la competició.

Tanmateix, l’actitud de Peter Norman, el gran heroi oblidat del black power, pot estar més a l’abast de tots nosaltres. Com han fet tantes altres persones al llarg de la història, la seva gran gesta va ser donar suport a la reivindicació d’altres que patien una forma de violència de la qual ell es deslliurava. En comptes d’inhibir-se davant d’un problema que no l’afectava directament, s’hi va implicar. Aquest esglaó buit al podi de la Universitat de San José ens convida a pujar-hi no com a turistes que es desentenen dels problemes, sinó com a ciutadans compromesos i solidaris. Una actitud imprescindible per tal que algun dia la xacra del racisme quedi eradicada de la nostra societat.