Les cròniques de l’època es referien a Dick Fosbury, pel cap baix, com el curiós saltador nord-americà. D’altres se’l prenien en conya i el qualificaven com un boig o un excèntric. El salt d’alçada, superant el llistó d’esquena, el practiquen actualment el cent per cent dels atletes professionals, però el 20 d’octubre de 1968, avui fa 50 anys, era vist com una excentricitat. Fins i tot, es va haver de canviar el reglament, ja que el salt només era vàlid si els peus superaven el llistó abans que el cap. El corró ventral, franquejant el llistó de cara i embolcallant-lo amb la cama lliure, era l’estil imperant de l’època. Si els Jocs Olímpics de Mèxic van ser revolucionaris per molts motius, de ben segur que la major innovació tècnica va arribar de la mà del jove estudiant de 21 anys, originari de Portland.

Nascut el 6 de març de 1947, Fosbury saltava inicialment amb l’antic estil de tisora i amb 15 anys va arribar fins a 1,625 m. Després va pensar que podia millorar el rendiment simplement tombant-se sobre el llistó i, de fet, va aconseguir fer elevar el centre de gravetat estirant-se sobre l’esquena. Després d’una cursa d’aproximació encorbada, es posava de costat, girava el cos i saltava el llistó de cap, amb les cames cap enrere, i aterrant sobre les espatlles. Quan va ingressar a la Universitat d’Oregon tenia una marca personal de 2,007 m, però el seu entrenador Berny Wagner, un dels tècnics més reputats de l’època als Estats Units, li va demanar que provés la modalitat del corró ventral. Fosbury considerava l’estil convencional bastant complicat, però va accedir a intentar-ho. Sis mesos després, i amb el suport incondicional del seu tècnic, el jove estudiant de Portland recuperava el seu estil originari. Els progressos van ser meteòrics.

Fosbury va accedir als Jocs de Mèxic després d’haver estat tercer en les proves classificatòries dels Estats Units, amb una marca de 2,21 m, la mateixa que els dos atletes que el van precedir, Ed Caruthers i Reynaldo Brown, però aquests amb menors intents nuls. En la final olímpica no va cometre cap errada i es va elevar a la cúspide amb un vol de 2,24 m, que suposava un nou rècord de la competició. L’espigat atleta de 21 anys (1,93 m i 83 kg) acabava de culminar la seva gran obra. Sota la mirada de milions d’espectadors, assolia l’or trencant tots els esquemes preestablerts i amb una tècnica innovadora, que a la llarga s’acabaria imposant. Havia nascut el Fosbury Flop. A darrere seu van quedar dos saltadors convencionals, el seu compatriota Caruthers (2,22 m) i el soviètic Valentin Gavrilov (2,20 m). Fosbury encara va tenir esma per intentar superar per un centímetre el rècord del món (2,29 m) –el soviètic Valeri Brumel tenia 2,28 m–, però va tombar el llistó en les tres ocasions.

Fosbury havia sacsejat l’especialitat del salt d’alçada. El fenomen causava furor als Estats Units, però els especialistes europeus ho veien amb força escepticisme i la majoria es van mantenir fidels al corró ventral. A principis dels setanta el Fosbury va començar a conquerir Europa, tot i que els saltadors de la Unió Soviètica i l’Alemanya Oriental van ser els més reticents al canvi. Els estudis biomecànics van confirmar que el nou estil era més eficaç perquè es partia d’un centre de gravetat més elevat. També va ajudar al canvi la implantació dels matalassos, lògicament del tot necessaris per amortir la caiguda d’espatlles, i que van anar substituint els antics fossars de sorra o serradures.

Després d’haver tocat el cel a Mèxic, el protagonista d’aquesta història no va tenir gaire més recorregut en els estadis. Encara va tenir un bon any 1969, però de mica en mica va anar desapareixent de l’escena atlètica i ja no es va classificar per als Jocs Olímpics de Munic 1972. Segons va confessar, “no estava preparat per a la glòria”. Va completar els estudis i es va dedicar a l’enginyeria civil a Idaho, on es va traslladar per uns problemes d’al·lèrgia. Fa una dècada li van diagnosticar un càncer a l’esquena, però va ser capaç de superar-lo i ara manté una bona condició física per a una persona de 71 anys.

Fosbury, que ha assistit aquesta setmana als actes commemoratius dels Jocs de Mèxic, es manté al dia de les evolucions tècniques del salt d’alçada. El cubà Javier Sotomayor ha estat qui millor va saber explotar l’estil originari del saltador de Portland, però la seva plusmarca (2,45 m) ja té 25 anys de recorregut. En aquest sentit, veu el qatarià Mutaz Essa Barshim com el principal candidat a superar-lo: “Veig el rècord en perill. Ja ha saltat 2,43 m, és jove i sa, una circumstància difícil en una modalitat amb tant d’impacte com aquesta, i en qualsevol moment pot saltar més amunt.”

Fa alguns anys, amb motiu d’una altra efemèride, Fosbury recordava la incomprensió que va haver de suportar en els seus inicis. “La popularitat actual del meu estil és un premi meravellós a tot el que vaig haver d’aguantar al principi amb un estil que no agradava a ningú. El salt d’esquena ja el practicava a l’institut i tots es reien de mi, em consideraven un sonat i alguns fins i tot un esnob pel fet de sortir de les normes preestablertes. Fins que vaig guanyar l’or a Mèxic 1968, i aleshores vaig passar a la categoria d’heroi”, admetia. La seva presència en l’escena atlètica va ser efímera, però el llegat perdura 50 anys després.