En progressió constant. Així viu Adolfo Fernández, un inconformista de cap a peus que mai acaba un partit del tot satisfet per molt que hagi fet un hat-trick al Palma i el Barça hagi acabat guanyant el líder per 8 a 1. “Em vaig mirar el partit de dissabte l’endemà i vaig veure coses que puc millorar. Sempre es pot millorar. Soc molt exigent amb mi mateix”, comenta. El jugador colomenc ha fet un inici magnífic de temporada: al to físic extraordinari que sempre ha exhibit des que va arribar fa tres temporades a can Barça, hi ha afegit un punt de maduresa en el joc que li ha repercutit en més minuts i més protagonisme. “És un pulmó. Entén bé les ajudes, té una gran capacitat de sacrifici, un gran poder defensiu i és decisiu perquè si ell funciona l’equip funciona”, comenta el seu entrenador, Andreu Plaza. “És molt generós perquè la seva feina és poc reconeguda, però és un magnífic escuder per a Dyego. Sempre li guarda les espatlles”, hi afegeix Plaza, que en els darrers dos mesos ha utilitzat els dos jugadors junts en moltes rotacions. “M’hi entenc molt bé. Amb ell i amb l’Esquerdinha. A més de qualitat, sempre van un segon per davant i són molt llestos. Sempre intento aprendre dels jugadors amb qui comparteixo vestidor. Tant al Barça com a la selecció espanyola, com a Santa Coloma, he tingut la sort de jugar amb gent molt bona”, afirma Adolfo. “De l’etapa al Marfil, em quedo amb l’un contra un i la intensitat defensiva de l’Óscar Redondo. M’enduc la manera de definir del Dani Salgado, que també feia jugar l’equip sencer. I amb el capi, el Rubén. Sempre complia dins la pista i sempre t’ajudava fora”, analitza l’ala colomenc.

“Quan l’Adolfo em va dir que marxava al Barça em va entristir perquè perdíem un gran jugador, però me’n vaig alegrar molt per ell perquè era un salt important en la seva carrera i perquè és un amic que m’estimo”, confessa Dani Salgado, exjugador de l’aleshores Marfil Santa Coloma, que reconeix que és fan del colomenc. “L’Adolfo té dos seguidors incondicionals que l’admiren: el meu fill i jo”, diu Salgado amb un somriure.

Quan va aterrar al Palau, Adolfo va haver de canviar de rol. De ser un finalitzador a treballar pel col·lectiu. “Vas creixent i t’adones que no tot són els gols. Que també t’ho pots passar bé sent part de la jugada que acaba amb gol”, avalua Adolfo. “Quan li van demanar que canviés el rol sabia que li rondaria alguna cosa pel cap i vaig patir per ell, però també sabia que s’adaptaria i acabaria triomfant”, admet Salgado, que considera que el seu amic té condicions per marcar una època en el món del futbol sala.