Més esport

RAÜL ROMEVA

PAU BARGALLÓ · · LAURA ESTER / DANI LÓPEZ · DELFÍ GELI · JÈSSICA VALL · ROBERT MARTÍNEZ · DIEGO LÓPEZ · LAIA PALAU · CARLES ALEÑÁ · ERIKA VILLAÉCIJA

Protagonistes 2018: “A la presó, l’esport és un espai de convivència”

“Quan estic baix emocionalment, m’imagino nedant al mar, recordant travessies o planificant les que faré quan surti”

“Se’ns jutja per demòcrates, per haver volgut fer política. No tindrem un judici just”

A la presó, a través de l’esport es creen unes connexions que d’altra manera serien difícils, si no impossibles
En gran mesura, tot el que soc avui com a persona ho dec a la meva formació com a esportista, de l’etapa de nedador
Rebo cartes de gent de l’esport que lamenta la nostra situació, sense que comparteixin els nostres objectius
No veig un problema d’unitat d’acció. Però construir consensos exigeix molta paciència, empatia, generositat i temps
El camí és irreversible, però som en una cursa de fons i arribar a la fita no serà ni fàcil, ni ràpid, ni indolor

A L’Esportiu no li cal justificar la presència d’un pres polític a la portada. El nostre compromís editorial amb els drets fonamentals individuals i dels pobles ho fa innecessari. Però a més, Raül Romeva i Rueda (Madrid, 1971), conseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència (2016-2017), és el pres polític que ha fet de l’esport una part essencial, indestriable, de la seva vida. Romeva parla de com l’ajuda la seva formació esportiva, però també reflexiona sobre el context polític, la condició humana i el compromís amb la construcció d’un futur millor.

A Lledoners hi ha piscina. És el seu refugi o no hi pot passar tantes hores com voldria?
Com que la piscina és descoberta només l’obren als estius. Quan l’he pogut gaudir ha estat, efectivament, un moment de connexió amb el meu medi natural, l’aigua. Ara he de fer entrenaments en sec, que acostumo a fer sempre pensant que el meu esport és la natació, i per tant, com un complement, com és el cas de la bicicleta estàtica, les peses, una mena de crossfit taleguero (és a dir, fent servir els materials de què disposem) o el running. No hi puc passar tot el temps que voldria, només les hores que tenim assignades com a mòdul, tot i que en el meu cas, com que soc auxiliar al poliesportiu, tinc força flexibilitat.
Oriol Junqueras és apreciat per la seva capacitat didàctica. Vostè s’ha especialitzat com a entrenador esportiu en aquest any llarg en presó preventiva?
N’he fet un objectiu, sí. És una manera de contribuir a les activitats del centre tot fent-ne una que m’agrada i que m’allibera mentalment. Per mi, el món de l’esport és molt natural. M’hi he dedicat tota la vida, de manera que m’hi sento còmode.
Molta gent no coneix la seva trajectòria esportiva. Atletisme, natació, waterpolo en el CN Sabadell i altres clubs…
De petit vaig despuntar en atletisme, sobretot en cursa i salt, i vaig estar becat al Centre d’Iniciació Tècnicoesportiva (CITE) de Granollers, però em vaig trencar el tendó d’Aquil·les, i vaig estar un any aturat. Els metges em van recomanar l’aigua. Vaig centrar-me en la natació i al primer any ja feia mínimes per als campionats de Catalunya, així que m’hi vaig quedar. Era sobretot bracista i estilista. Vaig començar al Caldes i vaig acabar al CN Sabadell, on vaig aconseguir algunes medalles en campionats de Catalunya i vaig participar en els d’Espanya. Però novament les lesions no em van tractar gaire bé, i ho vaig haver de deixar. Vaig acabar jugant a waterpolo, de porter, al CN Caldes, on vaig estar uns quants anys, fins que vaig acabar la universitat. Després vaig provar de córrer maratons, però em vaig trencar els meniscos, de manera que vaig tornar a l’aigua, aquest cop en la modalitat d’aigües obertes.
Quins records té del llegendari Paul Wildeboer, quan l’entrenava a les piscines del Sabadell?
Magnífics. Després d’en Fede Bonàs (el meu primer entrenador al CN Caldes), vaig tenir l’honor de tenir un dels millors entrenadors de la història de la natació, en Paulus. Una persona altament exigent, que vivia la natació amb passió. No deixava ningú indiferent. La gent que s’entrenava amb ell l’adorava o l’odiava, però jo només en tinc bons records. Sempre dic que els anys al CN Sabadell van ser dels millors de la meva vida. En gran mesura, tot el que soc avui com a persona ho dec a la meva formació com a esportista, i en concret a la meva etapa de nedador. Parlo de la capacitat de treball i sacrifici, de com plantejar i preparar reptes, de com superar els propis límits i les situacions adverses, d’aprendre a guanyar i a perdre, de respecte, però també de la importància dels equips, de com créixer gràcies al suport i mestratge de companys/es, entrenadors/es, entorn familiar… L’esport no és només guanyar medalles, és sobretot aprendre a ser persones.
Sovint diu: “Soc lliure quan nedo.” Per a un amant del mar i les travessies, estar aquí és encara més difícil o, per contra, la fortalesa mental que cal per afrontar proves de llarga distancia li està sent una eina útil?
Certament. Nedar és per mi una vàlvula d’escapament personal, una meditació i, cada cop més, un entorn on cultivar magnifiques i sòlides amistats. A més, fer-ho en aigües obertes és una oportunitat extraordinària per gaudir de la natura fent allò que més t’agrada. Sovint, quan estic baix emocionalment, m’imagino nedant al mar, recordant les nombroses travessies que he fet, o planificant les que encara no he fet, però que estic segur que faré quan surti.
Com rep les mostres de solidaritat de grups com Braçades per la Llibertat i Free Romeva a Badalona, Menorca o Banyoles amb travessies plenes de groc i de records al company absent?
Són mostres que m’emocionen fins al moll de l’os. Conec molta gent del món aquàtic, però en aquestes accions n’hi ha molta amb la qual, malgrat que no la conec, existeix una connexió a través d’una activitat que compartim. Sovint rebo cartes de gent que fa travessies o nedades i me n’envia relats, imatges o casquets, i ens fan sentir i viure (parlo en primera persona del plural) la gran solidaritat i suport que tenim fora, malgrat no el puguem veure. Des d’aquí, el meu (nostre) agraïment més sentit per totes aquestes iniciatives. En especial al meu amic i entrenador, Johnny Gómez.
És possible mantenir una mínima preparació física aquí dins?
És una qüestió de voluntat. Els equipaments són força precaris, però aquí dins creix la capacitat d’inventiva. Davant de les mancances de peses uns bidons carregats de sorra donen molt de joc! Quan estàs privat de llibertat, fer exercici és fonamental, tant per mantenir el cos tonificat com per no permetre que el cap s’alteri massa. No només és important tenir equipaments dignes, també calen tècnics qualificats i preparats per a les activitats esportives i socioesportives, tenint en compte la precarietat de materials, la dificultat horària, i la singularitat de les persones en condició de privació de llibertat (cadascú amb les seves circumstàncies i la seva història a la motxilla). En els centres catalans, aquesta és una àrea que es tracta amb especial cura i professionalitat.
Amb els companys de club, d’entrenaments i l’entrenador personal hi manté contacte?
Constantment. Mantenim molta relació, i els tinc molt presents. Amb en Johnny vàrem organitzar a l’estiu uns cursets de natació i perfeccionament a la presó que van tenir molt d’èxit, i de vegades ens hem pogut veure amb altres companys/es a través del vidre, els dies de locutori. També mantinc contactes amb nedadors, entrenadors, directius o federatius del món de l’aigua. Segueixo molt el món aquàtic, i sempre que hi ha un esdeveniment m’agrada felicitar nedadors/es o jugadors/es pels seus èxits, o animar-los quan no els surten bé les coses.
L’esport rei a la presó deu ser el futbol. El viu intensament?
L’oferta esportiva a la presó és força variada. El futbol i el bàsquet són força populars, és clar. I sí, es viuen molt intensament. Però també s’hi pot practicar altres esports com el voleibol, el tennis, el frontennis, el bàdminton, o la bicicleta estàtica, entre altres. A banda del gimnàs, que sempre està ple d’interns.
L’activitat física o l’interès per l’esport l’ha ajudat a fer amics a Estremera i a Lledoners?
Sens dubte. A banda de fer exercici l’àmbit esportiu és també un espai de relacions. Al voltant de l’esport es poden establir complicitats, detectar si algú té algun problema, per ajudar-lo, o aprendre dels que en saben més (sempre hi ha algú que en sap més que tu, de tot). Indiferentment de la ideologia, o del motiu que hagi portat cadascú aquí dins, l’esport és un espai de convivència i fins i tot de complicitats. Tant és si un porta la samarreta del Barça i l’altre del Madrid, a través de l’esport es creen unes connexions que serien difícils, si no impossibles, en altres àmbits.
L’1 d’octubre del 2017 el Barça va jugar contra Las Palmas en un Camp Nou sense públic. Com ho va valorar aleshores i com ho veu ara?
Reconec que se’m va fer estrany. Va ser una dia tan extraordinari, en què van passar coses tan extraordinàries, que crec que tothom hauria entès que aquell partit no es jugués. Però és molt fàcil dir-ho, ara i aquí, sense saber tots els detalls de com es va prendre la decisió.
Els dos últims anys Marc Márquez no ha sortit al balcó de l’ajuntament de Cervera a celebrar el seu títol per evitar la foto amb una pancarta per la llibertat dels presos polítics d’un balcó proper. Li sap greu que esportistes que no hi tenen res a perdre no es comprometin?
De nou, cada cas és diferent. Cadascú veu les coses a la seva manera i hem de respectar les circumstàncies i les opcions de tothom.
Per què creu que els esportistes d’elit mundial, tan indiscutibles que no s’hi juguen res o ben poca cosa, són reticents a prendre partit en el conflicte polític Catalunya-Espanya quan també són ciutadans?
És evident que agraeixo (agraïm) totes les mostres de suport que rebem, però aquestes ens arriben de maneres molt diverses, i no totes són explícites. Personalment intento respondre, ja sigui per escrit, o a través de persones intermediàries, totes les mostres que, en públic o en privat, ens fan arribar. Tanmateix, també sé que la vida dels esportistes, especialment en algunes disciplines, no és senzilla, i que moltes vegades no poden fer públics determinades opinions per no posar en risc la seva carrera esportiva. Ho entenc perfectament, i ho respecto. De fet, he rebut cartes de gent de l’esport que lamenta la nostra situació sense necessàriament compartir els nostres plantejaments i objectius, la qual cosa crec que és molt d’agrair. No hem d’exigir res a ningú. Cadascú s’ha de sentir lliure d’expressar-se com vulgui i senti. Allò que sí lamento, però, és quan algú rep per haver fet explícit el seu suport, com és el cas d’en Pep Guardiola, entre molts d’altres. El respecte ha de viatjar en totes dues direccions.
Des de les presons arriben missatges demanant unitat d’acció política, tot i les diferències que hi pugui haver entre partits. Entre els presos polítics existeix un criteri compartit?
Crec que existeix un gran consens: que la nostra situació, i la repressió en general, és inacceptable i injustificable; que el camí iniciat és irreversible; que aquest camí ha de ser pacífic i democràtic; que la voluntat no és trencar res ni vèncer ningú sinó construir un futur per a tothom; que el que importa no és d’on venim cadascú, sinó on volem anar; que la solució dels problemes polítics està en la política, i no en la presó i l’exili; Déu-n’hi-do... Construir consensos exigeix molta paciència, empatia i generositat. I temps, molt de temps. No comparteixo la idea que hi hagi un problema d’unitat d’acció. Allò que hi ha és una situació d’enorme complexitat, que requereix solucions complexes per a les quals no existeixen ni dreceres ni manuals d’instruccions. Més que fórmules màgiques, ens cal una actitud positiva i inclusiva, basada a tenir el cap alt (dignitat), la mirada llarga (visió de futur), el verb serè (respecte) i la mà estesa (empatia).
Més enllà de l’esport, com afronta la perspectiva d’un judici cada vegada més proper?
Amb fermesa i serenor. Sempre dic que no anem a defensar-nos de res. De fet fer un referèndum no és cap delicte. Impedir-lo per la força, com ho va voler fer l’Estat, sí que ho és. No se’ns jutja per republicans i independentistes, se’ns jutja per demòcrates, per voler fer política. Sabem que no tindrem un judici just, però hi anirem amb la tranquil·litat d’haver fet allò que crèiem que era correcte. Sabem que no estem sols i que, passi el que passi, seguirem treballant per construir un país que sigui ètic, just, inclusiu i solidari.
La desconnexió d’Espanya d’una majoria de la societat catalana sembla irreversible. Vostè, que ha estat en una presó espanyola i en una de catalana i ha palpat sensacions allà i aquí, comparteix aquest criteri?
Del tot. El camí és irreversible, però cal tenir també molt present que som en una cursa de fons (en el meu cas m’agrada parlar de travessia), i que arribar a la fita no serà ni fàcil, ni ràpid, ni indolor. Però justament, la meva formació com esportista m’ha ensenyat que per aconseguir una fita, el primer que cal fer és creure-hi, només així estaràs en disposició d’assumir el cost que té sempre arribar-hi, ja sigui en forma de treball, esforç o sacrificis.
No li preguntaré si la unilateralitat ha mort, però, si fos cert que la solució és eixamplar la base de l’independentisme, sembla evident que aquesta no és una estratègia a curt termini i que en tot cas implica convèncer el món dels comuns…
No es tracta de convèncer ningú, sinó de trobar-nos per construir conjuntament un futur a partir d’unes necessitats compartides. Ningú té la veritat absoluta. Entre tots n’hem de construir una que sigui àmplia i inclusiva, i s’ha de basar en tres elements cohesionadors: la llibertat, la justícia i la democràcia. Un cop has iniciat el camí (o la travessia) és molt important que ningú no quedi enrere.
Troba a faltar la política tant com el mar, o la política és cosa d’un passat que ja no tornarà?
Soc on soc per fer política, però sobretot per no voler deixar de fer-ne. No he arribat fins aquí per deixar-ho córrer ara. En absolut. Pel que fa al mar, sempre serà la meva segona pell.
Publicarà un llibre de reflexions on l’esport hi és molt present.
Hi reflexiono sobre la vida a la presó, però sobretot sobre els quès i els perquès de la nostra situació. Parlo del passat, per contextualitzar sentiments i reflexions, bastant de present, per saber on som realment, i molt de futur, per saber on volem anar i, sobretot, per què. Parlo també de l’esport, sobretot de l’actitud i la mentalitat de l’esportista aplicada a la nostra experiència. I d’amics esportistes com la Núria Picas, o de llibres d’esportistes que he llegit a la presó com John Carlos, Garri Kaspàrov o Kilian Jornet.
La seva parella, Diana Riba, es presenta com a número 2 d’Esquerra a les europees. Com viu i com valora aquest pas?
La Diana fa molt temps que forma part activa d’un projecte polític que ha estat reprimit i judicialitzat, i això està fent que algunes persones assumeixin responsabilitats més grans, o més visibles. Fa més d’un any ens van canviar la vida de manera radical. Des de fa més d’un any la Diana es una persona represaliada, i des de la seva situació ha assumit que en un moment malauradament excepcional toca fer coses excepcionals, com acceptar aquesta gran responsabilitat al costat de l’Oriol Junqueras. Li estic enormement agraït per la seva valentia.

Una portada per remoure consciències

Raül Romeva va ingressar a la presó d’Estremera el 23 de març. Abans ja hi havia estat un mes, entre el 2 de novembre i el 4 de desembre. Aquesta entrevista s’il·lustra amb una fotografia presa poc després que pagués la fiança per quedar en llibertat provisional. En la pràctica, ja era un pres polític. Però en la nostra portada hem volgut reforçar l’impacte de l’entrevista feta a una de les cares visibles de la repressió que practica la molt deficient democràcia espanyola. Ho hem fet amb una il·lustració que testimonia l’absència de Raül Romeva de la taula de casa seva en un dia com avui. La seva, i la de la resta de membres del govern, líders polítics, cantants, líders socials o ciutadans anònims que estan empresonats –ara a Catalunya– o s’han hagut d’exiliar per evitar ser víctimes de la revenja dels poders d’un estat que l’1-O va perdre el sentit comú i no ha sabut redreçar el rumb. La imatge de Romeva ha estat cedida per Jordi Calvís, il·lustrador català autor de diversos treballs dedicats al procés polític català. Es poden consultar a https://vectorisme.jordicalvis.cat/

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)