Amb la Pro League hi haurà molta càrrega. I ja hem passat mesos de dobles sessions cada dia per preparar el mundial, dormint junts... Molts dies de convivència. S’hauran de distribuir molt les càrregues de treball, si no pot haver-hi moltes lesions. Els clubs també exigeixen perquè volen rendiments en l’època que ens ho juguem tot. Amb la Pro League, l’hoquei canvia. Abans, teníem la visió que en la temporada eres del club i després passaves a la selecció per jugar-hi a l’estiu i a l’hivern. Això ja ha desaparegut. S’ha d’estar al màxim durant tota la temporada i pocs esportistes ho aconsegueixen. Hem de veure com gestionem els pics de forma i com afluixem en certs punts.

Fa molts anys que combinem club i selecció i ho veig una cosa normal. No em fa mandra. Ho veig com un partit que ens acosta al lideratge, que és el gran objectiu. I anar a jugar contra equips de baix et prepara. Són equips que et donen guerra i que et fan créixer. Amb el Polo, la gent es tanca. És un repte i aprenentatge. Fa mandra el viatge però no hi ha diferència de motivació, sinó de potencial.

És complicat respondre perquè anem a les palpentes amb el tema Pro League. Haurem de saber gestionar com ho fem en una competició que s’anirà aturant. Tots els grans equips necessiten cuidar els internacionals i això serà més important que retocar temes tàctics.

L’hoquei ha evolucionat molt cap a un esport molt físic. Les normes han facilitat la rapidesa del joc. En soc partidari. L’Austràlia del 2014 ens va demostrar que un gran percentatge de l’hoquei és el físic. En el meu cas, a la selecció i al club estic encantat amb el Xavi Haro, el preparador.

Al Polo, tenim molt ben dominat tot el tema de gestió i saben quan toca jugar i quan no. Estic a les seves mans i les decisions que prenen sé que són pel meu bé. Estic molt tranquil. Quan em diguin que m’he de quedar a la banqueta em costarà, però amb l’edat entens el perquè de les coses i et canvia la percepció de la competitivitat.

Em remou coses perquè jugo contra els meus amics, em piquen, parlem del partit…, sempre és especial perquè hi vaig estar durant 22 anys. I em fa il·lusió. Estan fent una gran temporada i en una eliminatòria a partit únic com a la copa del Rei no serà gens fàcil. A un partit, contra el Terrassa, ningú ho té fàcil. Tenen l’equip més equilibrat dels darrers anys. Gent que té la capacitat de desequilibrar i guanyar. Serà molt perillós i ens costarà molt.

No m’imaginava que aniria així. Sabia que el pas cap al Polo l’havia de fer per poder lluitar per tots els títols i per poder fer un salt endavant en la meva carrera esportiva. També tenia clar que volia jugar a Holanda però no sabia ni quan, ni com, ni on. Tot ha anat rodó i me’n faig creus, del palmarès que tinc.

Al Polo estic bé, és casa meva. I Holanda m’ha agafat una mica tard. Potser si hagués estat més jove m’hi hauria quedat més anys. Però la sintonia amb el Polo és perfecta, amb el Carlos García Cuenca, l’entrenador, em sento molt còmode i vaig tenir la sort que l’any a Holanda va acabar molt bé i no tinc cap espina.

No sé si soc més bon jugador, però soc més complet. Feia molts anys que estava en una lliga, l’espanyola, que defensivament és molt dura i hi ha pocs espais. A Holanda és al revés, la gent vol córrer, hi ha espais. I fa molt per a mi. I això sí que sé que ho trobaré a faltar perquè s’adapta al que a mi m’agrada fer. I allà vaig aprendre a valorar-me. A Espanya competeixes contra els equips europeus només a l’EHL i et veus inferior. Allà, el dia a dia, competir amb els millors i destacar com ho vaig fer, em va ensenyar que no tenia res a envejar als millors.

Crec que no. Hi ha gent que ha jugat fora i sap que pot competir de tu a tu amb tothom. El que ens falta és constància. De no deixar escapar les coses lligades, com va passar amb la Gran Bretanya. Som capaços de guanyar la campiona del món però no podem deixar de competir com ens ha passat a vegades.

No volem posar-nos metes perquè els darrers anys ens han ensenyat que generar moltes expectatives és contraproduent. Perdíem i la baixa anímica era molt forta. Hi va haver un any en què després de l’eliminació estàvem destrossats i vam jugar-nos la lliga amb el cap a l’EHL. Hi anirem i competirem al màxim a veure què passa, però no hipotecarem la lliga per una desil·lusió europea.