Tennis

46 anys d’antiguitat

El tennis català ha tingut ininterrompudament jugadors instal·lats entre els cent primers des de la creació del circuit i la institucionalització de l’era oberta el 1973 fins que, en l’actualització de la setmana passada, no n’hi va haver cap

El 23 d’agost del 1973 tres jugadors catalans, Manel Orantes (2n), Andreu Gimeno (49è) i Joan Gisbert (66è) van formar part de la històrica primera llista de l’ATP, que va unificar el tennis amateur i el professional i va encetar l’era oberta. Mai cap català ha arribat al número u en aquests 46 anys, però a banda d’Orantes, nascut a Granada el 1949 però criat a Barcelona, Àlex Corretja, que va guanyar la copa Masters, va ser el número dos. Sergi Bruguera, bicampió a Roland Garros, va ser el tercer del planeta. Durant molts anys, el tennis català va estar al capdamunt, amb jugadors molt consolidats en el top 100 com Sergi Casal, Emilio Sánchez, Javier Sánchez o Joan Aguilera als vuitanta o Sergi Bruguera, Jordi Arrese i Fèlix Mantilla als 90. Van agafar el relleu en la part final de la dècada i en el canvi de segle Àlex Corretja, Albert Costa –campió de Roland Garros el 2002–, Carles Costa, Beto Martín o l’encara en actiu Tommy Robredo, que fa quinze dies va guanyar un challenger als 37 anys i que manté viva la il·lusió en el lloc 216è. Retirat el 2017, el rapitenc Albert Montañés es va mantenir en el top 100 entre el 2001 i el 2013.

Bruguera. l’home que obria angles impossibles amb la dreta cargolada, va estar deu anys ininterrompudament entre els cent millors. I Corretja, onze, entre el novembre del 1992 i l’agost del 2003. Els mateixos que Orantes entre el 1973 i el març del 1984. Malauradament, aquesta setmana, per primera vegada, cap tennista català està situat entre els cent millors de l’ATP. Albert Ramos, que el maig de 2017 va ser el 17é, va caure fins al lloc101è –aquesta setmana és 98è–. Feia cinc anys que el mataroní, concretament des del juny del 2014, estava entre els cent millors. Marcel Granollers, 20è el 2012, era el 105è, curiosament la posició idèntica que tenia l’any passat la mateixa setmana. Avui és el 110è.

Les causes són múltiples i de mal explicar. Els factors inclouen també la sort d’enxampar bones fornades o que un jugador ben format que promet no s’espatlli per mil raons pel camí. El salt de les categories de base al món professional és sovint mortal en el sentit metafòric. És evident, a més, que la competència és ferotge. Cada cop juga més gent de més països i el grau de dificultat ha augmentat en un esport més globalitzat. Els divuit primers del rànquing ATP són jugadors amb disset passaports diferents. El factor econòmic també és una limitació cabdal al talent. La crisi ha assotat Catalunya i Espanya els últims anys i les federacions no poden apadrinar jugadors com s’havia fet en temps pretèrits. Les quatre federacions que organitzen tornejos de Grand Slam (Austràlia, França, Anglaterra i els Estats Units) tenen un marge econòmic molt més ampli.

Catalunya, malgrat tot, continua sent un dels bressols internacionals quant a formació amb acadèmies reconegudes mundialment per les quals han passat un gran nombre de jugadors que s’han instal·lat en el top 100. Els casos més cridaners van ser els d’Andy Murray o Grigor Dimitrov, que van entrenar-se a la Sánchez-Casal.

El nombre de llicències ha decrescut si la comparem amb el súmmum de les 40.000 que es van arribar a tenir a mitjan anys noranta. S’ha estabilitzat els últims cinc anys per sobre de les 25.000. Però el volum de competició és el mateix de sempre. Els jugadors que despunten ens les categories inferiors com ara és el cas del jugador del CT Cabrils Max Alcalà, tenen després una dura prova per començar a sumar punts ATP en els tornejos ITF, el primer i dur primer esglaó del tennis professional, una ruïna econòmica. Actualment, hi ha 681 jugadors amb punts ATP. “L’obsessió pels punts és dolenta. De vegades tenen més punts els joves que mes juguen”, analitza el medalla de plata olímpic a Barcelona 1992 Jordi Arrese i que va estar en el top 100 sense interrupcions en una tercera etapa entre el març del 1988 i el juny del 1996. Considera que en la formació hi ha un dèficit: “Falta una formació més exhaustiva en les primeres etapes, entre els sis i els dotze anys, tant als clubs com a les acadèmies. Els jugadors han d’adquirir una bona base en aquesta edat. Seguint la teoria de l’embut, se’ls ha de fer aprendre molts conceptes i molt variats.” Arrese té molt clar que l’excés de competicions afecta negativament la formació: “S’haurien de limitar. El resultadisme no ajuda a progressar. Tant els pares com els tècnics pressionen massa els joves perquè guanyin i això afecta negativament la seva formació perquè juguen massa defensius per no fallar i no progressen en atac.”

LA VISIÓ D’ARRESE

Falta una formació més exhaustiva en les primeres etapes, entre els sis i els dotze anys, tant als clubs com a les acadèmies
Per als petits s’haurien de limitar els tornejos. Els pares i els tècnics també pressionen els nens perquè guanyin i són massa defensius
11
anys
seguits entre els cent millors del món van estar Manel Orantes (1973-1984) i Àlex Corretja (1992-2003)
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)