Waterpolo

ROSER TARRAGÓ

MVP DEL CAMPIONAT DEL MÓN DE WATERPOLO DE GWANGJU (COREA DEL SUD)

“Al mundial he disfrutat com mai a la meva vida”

La jugadora de Mataró, que tornava a la selecció espanyola després de tres anys, recorda també la fase més dura de l’esport d’elit, l’angoixa que li va impedir durant un any i mig saltar a la piscina

Generació del 1993
Tres jugadores s’han mantingut regularment –amb alguna pausa– en la selecció espanyola de l’equip que va obtenir l’històric or en el mundial júnior de Trieste el 2011, l’antesala de la plata a Londres el 2012. Tarragó –en la imatge celebrant un gol al mundial–, Marta Bach i Anni Espar seran també en l’equip dels Jocs de Tòquio.
Durant un temps, gairebé un any i mig, vaig deixar de jugar; no em podia ni tirar a la piscina, em posava a plorar

Roser Tarragó (Mataró, 1993) no només va penjar-se la plata amb la selecció espanyola en el passat campionat del món de waterpolo a Gwangju (Corea) sinó que va ser escollida com la jugadora més valuosa del mundial després d’exhibir una gran capacitat golejadora i de lideratge.

Des dels Jocs de Rio que no era convocada per la selecció espanyola i apareix en un mundial tres anys després i es converteix en l’MVP del campionat. Com s’ho pren?
Personalment no havia gaudit mai tant a la vida com a Corea jugant a waterpolo. L’MVP és una anècdota. Classificar-nos per als Jocs de Tòquio de la manera que ho vam fer és increïble. Va ser fantàstic. L’equip, a més, no havia jugat mai tan bé. Les victòries van ser gairebé totes contundents fins arribar a la final i fins a la mitja part vam resistir als Estats Units. Perdíem 5-3.
Què falta per tombar els Estats Units o amenaçar-les més?
Físicament vam arribar més tocades a la final. La Maica havia tingut la lesió al dit, a més. Ens va faltar això. Les podem guanyar però és cert que elles poden escollir entre un grup de més de 30 jugadores i nosaltres som una quinzena més o menys.
Durant el temps que va estar fora de la selecció va passar per alguna fase difícil.
Vaig estar molt cremada. Vaig obtenir la beca a Berkeley però entre el gener del 2017 i el setembre del 2018 vaig deixar de jugar. No em podia tirar ni a l’aigua. Em posava a plorar. Era una situació d’angoixa que no vaig superar fins que vaig anar a veure un psicòleg. Ara torno a ser feliç. Llavors un company em va dir que a la universitat hi havia un servei gratuït de teràpia. Hi ha molts suïcidis però no volen que se sàpiga. La gent que va per primer cop a una universitat se sent sola i passen aquestes coses. Pels esportistes un psicòleg ha de ser tan important com un dietista i de vegades sembla que ens faci vergonya anar-los a veure.
Va pensar a deixar el waterpolo?
No, perquè em continuava agradant. Havia de superar simplement aquell moment dur.
Quan va tornar a la lliga ho va fer al Mediterrani i no al Mataró. Per alguna raó especial?
Abans de marxar a Berkeley em van oferir algun contracte i no em van agradar les condicions. Ells es van sentir traïts, com si anés a jugar a un club de la competència, però en realitat me n’anava als EUA. No vam acabar bé, deixem-ho així.
I després de dos anys gairebé sense jugar com li arriba la proposta del Mediterrani?
A través de la Clara Espar, que és una jugadora amb la qual m’agrada molt jugar. En Marc Comas –entrenador– va parlar amb mi i em va demanar si podia anar-hi per ajudar també les jugadores més joves. I ho vaig fer prou bé. Sinó no m’haurien cridat per al mundial.
Entremig hi va haver un parèntesi a la lliga australiana. Com va anar?
No era el que m’esperava. Se suposava que érem un dels equips favorits, però faltaven jugadores que m’havien dit que hi serien i la mitjana de l’equip era de 18 anys.
Ja ha garantit la seva continuïtat al Mediterrani. El Terrassa i el Mataró s’han reforçat molt i el Sabadell no deixa de ser el campió d’Europa. Serà la lliga més competida de la història?
Tot i que tenia alguna altra proposta, soc molt feliç al Mediterrani i que tothom tingui clar que plantarem cara. A més, tenim la competició europea que ens fa molta il·lusió. Aquesta vegada, a més, no marxaré. M’anirà més bé per arribar al màxim als Jocs de Tòquio.
Les jugadores dels Estats Units renuncien a jugar en clubs i prepararan plegades les cites olímpiques. No seria una bona idea per a vosaltres?
Crec que estar sempre juntes pot dificultar la convivència. Elles ho tenen molt ben integrat. Nosaltres farem les nostres concentracions, els entrenaments físics específics que calgui i entenc que la federació estarà permanentment en contacte amb nosaltres.
Després del mundial va viatjar a Austràlia i s’hi ha quedat. Quan la veurem per Catalunya.
M’hi he quedat uns mesos amb la meva parella, però no per vacances. Avui he estat nou hores plantant arbres en un poble a la muntanya entre Melbourne i Sydney. No sé si aguantaré gaire (riu) aquest ritme.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.