Waterpolo

BLAI MALLARACH

JUGADOR DEL CNAB MEDALLA DE PLATA EN EL DARRER MUNDIAL I EUROPEU

“S’estan fent les coses bé”

“Hi ha una feina molt important al darrere i tot es veu reflectit al final”

“És el gran problema d’uns Jocs Olímpics, que cada cop que arriben et recorden la plata a Barcelona i l’or a Atlanta...”

Familiar
“Són projectes. Al final, si ve un equip i t’ho posa fàcil perquè els teus fills vagin a la guarderia, per exemple... Que et costi dir que no... És clar que sí, la meva dona també m’ha acompanyat en les aventures que he tingut i ho tornaria a gaudir un altre cop. Viure fora et permet conèixer noves cultures, i Croàcia mateix és molt maco, com Grècia. En tenim grans records”, diu l’olotí, amb un any més de contracte i amb opció d’un altre, sobre la possibilitat de tornar a fer les maletes en el futur.
Som en el bon camí i seria un error posar-nos pressió. No devem res a ningú més que a nosaltres mateixos

Blai Mallarach (Olot, 1987) gaudeix del descans que li queda fins a l’inici dels entrenaments (dia 26) amb l’Atlètic Barceloneta, el seu club des del 2016 després de quatre anys a l’Olympiacòs i un curs al Mladost Zagreb. Plata en el darrer mundial, va fer dos gols en la final contra Itàlia (5-10), aquest juliol a Gwangju, i va acabar empatat amb el també català Álvaro Granados i tres jugadors més com a cinquè del rànquing de màxims golejadors (15). La selecció espanyola es va classificar per als Jocs de Tòquio, cita per a la qual els jugadors que dirigeix David Martín tornen a presentar candidatura al podi.

Com ha anat el mundial. Bé, oi?
Molt bé, fa deu anys que no havíem estat en una final, així que millor impossible. Realment, per l’equip i els jugadors, i amb la medalla de plata de l’equip de les noies, que és històric en el nostre esport... És molt bo i vol dir que hi ha un bon projecte al darrere, una bona idea. I que en el waterpolo últimament s’estan fent les coses bé.
Tenir la classificació olímpica un any abans els dona tranquil·litat i, des del seu punt de vista, s’assegura ser-hi per tercera vegada en la seva carrera?
Sí que és cert que, un cop hi has anat la primera vegada, ja saps el que és i s’hi dona el valor que s’hi dona, perquè hi van només els millors, es fan cada quatre anys... Aconseguir la plaça d’aquesta manera tan directa realment està molt i molt bé: et pots plantejar aquest darrer any tranquil·lament i sense patir per classificar-te, ja que t’ho pots acabar jugant tot a un partit i quedar fora. Hi ha grans equips com ara Hongria i Croàcia que estaran patint per aconseguir-la i això vol dir que no ha estat fàcil, ni de bon tros, aconseguir-ho ara. Ens anirà molt bé treure pressió a jugadors i equip tècnic i poder plantejar millor la preparació en comparació amb els rivals fins que arribem als Jocs.
Han aconseguit una plata en l’europeu i ara repeteixen en el mundial. Els situa com un dels equips a batre, per a la resta?
El que hem fet és demostrar que la plata aconseguida l’any passat a Barcelona no va ser fruit de la sort ni del fet de jugar a casa. Es podria dir que el públic hi va ajudar, però hi ha una feina molt important al darrere d’entrenaments al CAR de Sant Cugat i de passar-te dies de Nadal entrenant-te. Tot es veu reflectit al final.
Vostè que ha jugat a Croàcia i Grècia i coneix les altres lligues, com és que aquí la selecció pot tenir aquest nivell?
Tenen més cultura de diversos esports, no només de waterpolo: bons planters de bàsquet i voleibol. A Hongria, sí. S’hi desviuen, han guanyat quatre ors olímpics i són estrelles. El potencial de la lliga és molt alt i hi ha molta més difusió. Però aquí la federació és una de les grans, perquè tenen diverses disciplines sota el mateix paraigua i, vulguis o no, el pressupost està força bé, i el waterpolo, comparat amb altres esports, té bona salut. Hi ha, sobretot a Catalunya, molta tradició; a Barcelona mateix hi ha un equip en cada barri.
S’han vist, per moments, eclipsats per les noies? Ara es parla de l’esport femení, però fa anys que han trobat la fórmula...
Sí que hi va haver un moment en què la masculina va viure una transició després de l’època que havien tingut en Jesús Rollán i l’Ivan Pérez: vam passar més desapercebuts i no vam obtenir bons resultats. Els canvis d’entrenadors i les decisions tècniques no van ser encertats i es van escapar jugadors que s’han canviat de nacionalitat i, vulguis o no, l’equip se’n va ressentir. Les noies han demostrat que la fórmula amb jugadores veteranes i continuïtat dels equips júniors, que tant en masculí com en femení sempre han tingut bons resultats, és un model d’èxit. Els ha funcionat a les noies i ara a nosaltres. Són estils diferents i en Miki Oca té una manera de treballar força diferent que en David Martín. Però la federació mira que el sistema sigui unificat.
No sé si és pressió o desgast. Però s’acosten els Jocs i a tothom li ve al cap el que passava fa vint anys. Com ho viuen?
Sí, exacte... I aquest és el gran problema d’uns Jocs Olímpics, que cada cop que arriben et recorden la plata a Barcelona i l’or a Atlanta... Nosaltres fem la broma que sempre se’n recorden del waterpolo quan et demanen una medalla. Som en el bon camí i seria un error posar-nos la pressió que hem de guanyar. Hem demostrat que quan, més que a guanyar, hi anem a jugar bé i confiem en el nostre sistema, les coses ens han funcionat. Si ens posem pressió i cadascú vol guanyar fent la guerra per la seva banda, la fórmula no té tanta efectivitat. Hem de creure en les coses que hem fet i no ens hem de posar pressió, perquè no devem res a ningú més que a nosaltres mateixos. I treballar, és clar.
Seran els seus tercers Jocs. Es veu capaç de completar un nou cicle olímpic i arribar al 2024?
Ara hi arribaria amb 32 cap a 33 anys. I aguantar quatre anys més i arribar-hi amb 36 ja ho han fet grans jugadors. Depèn de moltes coses i has de valorar que en l’aspecte econòmic aquí només hi aposta el Barceloneta. I amb aquesta edat i tenint família com tinc, no pots estar pendent de si jugaràs un any més o no. Si et donen un projecte i et diuen que confien en tu i t’hi volen quatre anys més, per estar-hi tant al Barceloneta com a la selecció, llavors t’ho planteges. Però si t’obliguen a retirar-te... A tots ens agradaria jugar sempre, perquè al final és el nostre hobbie i la nostra passió, el waterpolo. Ningú deixaria de jugar ni d’estar al màxim nivell.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)