Que venen les criatures

Quan semblava que aquest 2019 ja no veuríem res més extraordinari que les victòries d’Egan Bernal (22 anys, Ineos) en el Tour de França i de Remco Evenepoel (19 anys, Deceuninck) en la clàssica Sant Sebastià, el tercer gran jove prodigi de la temporada, Tadej Pogacar (20 anys, Emirates), va fer eclosió en la Vuelta a Espanya amb una actuació tan extraordinària com inesperada: tres victòries en etapes de muntanya i tercer lloc en la general. I ho va fer passant la mà per la cara a ciclistes més experimentats –com Superman López i Nairo Quintana– i contra equips superlatius (Movistar i Astana) mentre ell s’ho feia tot pràcticament sol després de l’abandonament del seu company i teòric líder de l’equip Fabio Aru.

Tot i que Pohacar ha debutat aquest 2019 com a professional, igual que el juvenil Evenepoel, no va arribar a la Vuelta com un desconegut. La victòria en el Tour de Califòrnia el mes de maig passat –una prova que temps enrere ja va servir per destapar grans talents–ja va confirmar allò que deien els que l’havien vist com a amateur, que era una força bruta de la natura. El 2018 va guanyar amb 19 anys la gran volta de la categoria, el Tour de l’Avenir, tot i que el salt a la fama entre els scouts del ciclisme internacional l’havia fet amb només 18 anys el 2017 quan va ser cinquè a la volta a Eslovènia amb l’equip de la seva ciutat (Ljubljana) plantant cara a la muntanya a escaladors com Rafal Majka.

Molts equips van voler fitxar el corredor –entre els quals, l’antic Sky–,però finalment va ser un dels considerats del segon esglaó del pilot, el Bahrein, el que va apostar per ell amb un contracte de llarga durada (2019-2023) que segurament haurà de ser revisat després que hagi exhibit la seva capacitat per competir contra els millors del món durant tres setmanes.

Pogacar va tenir un greu problema en la Vuelta, pràcticament es va haver d’espavilar sense equip, però també un avantatge: Primoz Roglic –nou número 1 del món– li va posar la victòria d’etapa a Los Machucos en safata i després va col·laborar en la seva causa, i la d’Eslovènia en general, anant al darrere de tots els rivals conjunts –López, Quintana i Valverde–, però donant llibertat al seu jove compatriota, que ho va aprofitar, i de quina manera, a la Plataforma de Gredos, on va quedar a pocs segons del segon lloc en la general.