Estem preparats per fer-ho, però està tot pendent del que determinin les autoritats. Quan a Girona es decreti la fase 1, ja podrem començar a obrir alguna cosa, com ara els gimnasos i les pistes de tennis i les de pàdel, per exemple. De moment, sembla que no ens deixaran obrir les piscines, però confiem que ho puguem fer en determinades condicions. En qualsevol cas, no podem donar una data. Calculem, si no passa res com ara un rebrot, que al juny tindrem alguns serveis oberts i al juliol encara més. Les autoritats, en aquest sentit, són porugues, i ho entenc. Per nosaltres, si es poden obrir els gimnasos també s’haurien d’obrir les piscines, perquè el risc és el mateix o menor, perquè està demostrat que a l’aigua el virus no es transmet. S’hauria de poder fer complint les condicions sanitàries i de seguretat que calguin, com ara la distància de seguretat. Confiem que, com a molt tard, al juny ja sigui en la fase 1 o la 2, podrem obrir. Estem parlant d’un temps relativament curt.

No ho podrem fer, efectivament. Els gimnasos, ja sabem que la seva capacitat es veurà reduïda a la meitat; les piscines encara no ho sabem.

No ho puc quantificar encara perquè hi ha moltes variables, però segur que serà important. Ja venim del drama del Glòria. Encara no sabem la valoració dels danys que faran els pèrits i, per tant, fins a quina part el consorci se’n farà càrrec, perquè el nostre càlcul és de gairebé dos milions d’euros. Aquest és un front que tenim obert, perquè fins que no sapiguem quant ens paguen no sabrem l’afectació directa. Com que no podíem esperar més els pèrits, vam decidir tenir-ho tot a punt a Sant Ponç, sobretot la piscina de 50 m, per obrir el 16 de març, just el dia que va començar el confinament.

Els tècnics, treballadors i voluntaris van fer un treball extraordinària per poder obrir, no en unes condicions de luxe, però sí perquè el soci pogués venir a nedar, fer curses, anar al gimnàs i jugar a tennis o a pàdel d’una manera acceptable. El gimnàs ja el teníem obert dues setmanes abans, però des del 16 de març ja no hi ha pogut entrar ningú. Encara havíem d’arreglar moltes coses, perquè estàvem pendents de la valoració i del cobrament del consorci, però el soci hauria pogut fer totes les activitats amb normalitat.

Aquestes setmanes, no hem cobrat quota de cap servei ni d’activitats esportives. Només estem passant les quotes de soci. Som una entitat sense ànim de lucre i d’utilitat pública. L’esforç que fan els socis ens permet mantenir el club. L’hem tancat, però el GEiEG encara existeix, té consum, ha de mantenir l’aigua, fer obres, pagar un personal mínim, fer pagaments a proveïdors i té préstecs d’obres que s’han fet. Els nostres socis no són clients, són els propietaris del club i els donem les gràcies per l’esforç que estan fent. La situació econòmica és molt complicada. Sabem que la gent ho està passant malament i el club també. La majoria de la gent és fidel al club durant el tancament i ho agraïm, però aquesta és l’única forma de tenir el club en condicions per quan obrim. A més, el dia que ho fem, haurem de fer front a noves despeses amb què no es comptava, perquè condicionar les instal·lacions amb les noves mesures de sanitat i seguretat que ens exigiran requerirà més inversions.

No podíem tenir tota la plantilla en activitat. S’han mantingut els serveis mínims de manteniment, atenció al soci, comunicació, comptabilitat i comercial, perquè tot això no ho pots tenir aturat. Ha afectat sobretot els tècnics, perquè, lògicament, no hi ha cap activitat esportiva. Està passant el mateix en tots els grans clubs poliesportius de Catalunya, com ara el CN Sabadell, el CN Terrassa i el CN Granollers, i els de la demarcació, com ara el CN Olot i el CN Banyoles. No ens mou el benefici econòmic, sinó el social, perquè som clubs d’utilitat pública.

Estem analitzant quin serà l’impacte econòmic de tot això. Estem en contacte directe amb la Generalitat i totes les institucions per acollir-nos a totes les ajudes que s’han obert als clubs per mitigar aquesta crisi. La idea és treballar perquè el club pugui continuar sent sostenible. S’haurà de fer un pla per rellançar el mon de l’esport. Pensem que els clubs com els nostres són els que vertebren la societat i els territoris. Si deixem de tenir activitat, no vull ni pensar quines seran les conseqüències. Per tant, estem buscant noves fórmules de rellançament i més diners perquè tots siguem sostenibles. És un problema no només del GEiEG, sinó comú a tots els clubs com els nostres.

El secretari general de l’Esport, des del primer moment, ha estat amatent als clubs, s’ha posant en contacte amb nosaltres i és el primer interessat a solucionar problemes. La secretaria ha estat la que ha impulsat la taula sectorial amb tots els agents del món de l’esport. Treballem no només els temes de les ajudes, també els dels impostos i les condicions del desconfinament, i que tots puguem reunir les condicions sanitàries i de seguretat que ens requeriran. Tenen sensibilitat i es volen donar ajudes per parar el cop. També es volen articular els préstecs que han de venir a través de l’ICF als clubs. Hi ha molt bona predisposició i ganes d’ajudar, i de fet ho estan fent. No tinc cap queixa, ans al contrari. Però tot això s’ha de veure com es materialitza.

Ho tenim pendent, però són coses que queden congelades. La prioritat és poder obrir i que totes les activitats que fèiem habitualment les puguem fer en unes condicions acceptables. Hi ha un canvi de prioritats perquè sobretot volem tornar a la normalitat en un temps prudencial. No està aparcat, sinó congelat, com moltes altres coses.

Totes les seccions ja estan preparant la propera temporada, tot i que, lògicament, el pressupost que hi podrem dedicar no serà el mateix. Això, amb tot, no perjudicarà que es puguin fer totes les activitats, tant les dels equips que estan en categories importants com les dels que estan per sota. La direcció ja treballa amb els caps de secció perquè tot estigui a punt quan comenci la temporada 2020/21.

Els casals i el campus, que són la nostra activitat més rellevant, ja els hem posat en marxa. El dia 11, comencen les preinscripcions, perquè no podíem esperar més. Segur que els farem, però amb les condicions de seguretat que ens trobem en el moment que comencin. No és el mateix que estiguem en la fase 1 o que estiguem en la fase 2.

Sí. Sentim moltíssima impotència. Quan vam començar a fer els primers actes, la tardor de l’any, passat dèiem que el 2020 seria el gran any, que es farien els actes més centrals, els de tancament. No només no ha estat així, sinó que hem tingut el Glòria i el coronavirus. Mai ningú no s’hauria imaginat que l’any del centenari tindríem aquestes desgràcies. Quan hi penses, veus que és molt dolorós.

L’última va ser la del 2008, però aquesta és més dura, perquè hi ha moltes incerteses; a més, hem encadenat una desgràcia rere una altra. És cert que tenim més capacitat de resposta i més experiència, però aquesta crisi també és sanitària i no hi ha cap manual per fer-hi front; no el tenen ni els governants. Estem passant un dels pitjors moments de la història del Grup, sobretot per l’envergadura que tenim ara. El GEiEG ha passat temporades molt difícils en la seva història, però no tenia l’envergadura d’ara, ni de personal ni d’instal·lacions.

Ara ningú no està per festes, però quan acabi tot això, el club mereix fer un acte de reconeixement a aquells que ens han precedit, als qui hi són ara i als qui hi seran en el futur. És de justícia, i quan trobem el moment adequat ho farem.