De ben petit, tot i que a l’hivern, amb l’aigua freda, em feia mandra anar-me a entrenar. Els meus pares molts cops m’havien de convèncer i jo feia morros. A mesura que et vas fent gran, però, comences a gaudir més i apareix la competitivitat.

Quan en Gerd Serrasolses, el nostre entrenador, va començar a competir en campionats internacionals. Era el nostre ídol i nosaltres per animar-lo preparàvem pancartes, samarretes i banderes. Això ens va fer veure tota la competició i el nivell que hi havia. Vèiem possible ser com ell. Aquesta primera experiència va fer que ens centréssim encara més en la modalitat d’estil lliure i de mica en mica vam començar a entrar en campionats. És un procés curiós: comences tenint referents, llavors competeixes contra ells, i en el meu cas, t’acabes convertint d’alguna manera en un referent.

Els palistes estem acostumats a seguir el cicle de l’aigua tot l’any. A la primavera entrenar-se als Pirineus és fabulós, després t’has de moure cap als Alps, Noruega, a les fonts del Nil o a altres llocs. Hem de buscar a cada època de l’any on hi ha les millors condicions. Aquest any ha estat més costós, i no només els entrenaments sinó també el calendari esportiu. Era any d’europeu i no s’ha pogut disputar. De competicions estatals no n’hem fet cap.

Primer penses en negatiu però després t’espaviles. Vaig anar a la platja de la Fosca per aprofitar les onades que hi havia. També hem aprofitat rius locals, com ara el Llierca, que anaven molt cabalosos gràcies a les últimes pluges. Havíem d’aprofitar tot el que teníem pel territori i treure’n el màxim profit. En comptes de pensar en el que no tens, has de valorar el que tens i tirar endavant.

El dia després de guanyar el mundial m’afloraven tots els sentiments del cos. Allò no va tenir preu. La sensació d’haver aconseguit el teu somni des de nen és difícil de descriure. Per una banda, em vaig treure un pes de sobre, però per l’altra em vaig relaxar i ho vaig pagar a Sort l’any següent acabant segon. Això que hi ha un cim és relatiu, sempre queda molt per aprendre i per fer, i cada moment dins de l’aigua pot ser decisiu. Has de saber que hi ha molta gent que té capacitat per fer-ho igual de bé que tu. Quan arribes a ser campió del món, ets més conscient de les coses que no has fet bé.

La filosofia és com la d’en Bruce Lee, perquè el que fem és moure’ns al ritme de l’aigua. Aprofitem la força de l’aigua al nostre favor com ho feia ell amb els seus oponents. Aprofites la força del teu adversari, l’aigua, i la fas la teva aliada. Els millors palistes són els que aconsegueixen moure’s a més velocitat dins l’aigua i són capaços d’adaptar-se al seu tempo; diria que això és el més important. Aquest esport és 90% de tècnica i 10% de forma física.

Després de guanyar el mundial del 2017, vaig entrar a treballar a Red Bull en un horari complet (vuit hores) i això em va complicar els entrenaments. La lectura que en vaig fer en aquell moment va ser que és bastant incompatible mantenir l’alt nivell i tenir una altra feina amb horaris. D’aquí va venir la idea de crear el projecte de l’Escola Europea, que consisteix a fer estades d’estil lliure amb joves d’arreu del món i combinar-ho amb els meus entrenaments. Estic molt il·lusionat amb aquest projecte ja que em podré continuar entrenant i tindré una certa llibertat per viatjar, descobrir nous espais i créixer com a persona.

El Ter està patint molt la falta d’aigua, però Catalunya és una zona de clima mediterrani i els rius perden bona part del seu cabal. Els palistes estem tots molt a favor que es mantinguin els cabals ecològics, no només per exercir l’esport sinó també perquè estimem el riu. La biodiversitat i la no contaminació dels rius són factors innegociables. És un esport que té molt poc impacte sobre el medi en què l’exercim. El Club Piragüisme Salt-Ter el primer que va fer després del temporal Glòria va ser organitzar una campanya de neteja del riu Ter, i van ser els primers de moure fitxa per treure’n brutícia. Les riuades són coses naturals, el que no és natural són totes les escombraries que s’hi troben.

El gran problema que tenim són les preses d’aigua. Se solen construir en els millors llocs per practicar l’esport, en llocs amb desnivell i on hi ha ràpids. Si ara mateix no hi hagués Susqueda o el Pasteral tindríem un riu (Ter) de referència en l’àmbit estatal d’aigües braves. Últimament hem perdut rius que eren llocs de pelegrinatge per als piragüistes; per exemple, al riu Nil s’han construït dues preses que han fet perdre tots els ràpids. Ens venen que les preses són energies netes i renovables, però es va demostrant de mica en mica que això no és veritat ja que tallen el curs fluvial.

A mesura que et vas fent gran vas relativitzant la importància de les coses. Quan tens setze anys ser campió del món ho és tot, més endavant ho veus diferent. Ara valoro més la qualitat humana de les persones.