Sé que és un jugador molt famós. Tinc uns avis irlandesos i el meu pare és escocès, però no som parents.

Sí, també havia fet una mica de bàsquet i d’handbol, però vivim molt a prop de les pistes d’atletisme de Gavà i la meva mare va veure que hi havia una escola i m’hi va apuntar. Al principi el que més m’agradava era el cros. Ara bé, mai guanyava res. Si en el campionat de Catalunya quedava entre els vint primers ja era molt. Amb 11 anys vaig provar una cursa de marxa i vaig quedar cinquè. Allò em va obrir els ulls. Aquella havia de ser la meva especialitat perquè ja sabia que en les altres proves no anava enlloc. El que m’agrada és guanyar i m’havia fet un fart de veure com ho feien els meus companys. En la segona prova de marxa ja vaig ser primer.

Sí, és complicada i no hi ha gaires entrenadors. A Gavà en Sergi Serra va ser el meu primer entrenador de veritat. Cada dilluns feia mitja hora al seu costat. El segon any ja vaig anar amb en Marcos Flores a Viladecans, i n’he tingut d’altres, fins que el 2017 vaig trobar a Cornellà l’Alejandro Aragoneses.

Quan amb 15 anys vaig anar a Hierro, en el meu primer campionat d’Espanya, i el vaig guanyar i vaig decidir que només faria marxa atlètica. Per dins meu vaig pensar per primer cop que podria fer grans coses.

La meva mare s’ha encarregat sempre de recordar-me que primer de tot són els estudis. I això encara ho tinc molt clar perquè haig d’estar centrat en la carrera universitària (relacions públiques a la Pompeu Fabra). No ha estat mai fàcil, sobretot quan tens moltes competicions i coincideixen per exemple amb la selectivitat, que són els exàmens més importants de la teva vida.

El 2018 ja havia anat a Hongria a l’europeu sub-18, però no estava prou preparat. La plata de Bakú el 2019, en canvi, sí que va servir per demostrar-me que ja era un dels millors d’Europa de la meva edat. Va ser una experiència inoblidable.

Sí. Aquest 2021 ha estat increïble. A l’europeu sub-20 hi vaig arribar en la millor forma de la meva vida. Estava entre els cinc o sis primers del rànquing però no m’imaginava guanyar. En 10 km pot passar de tot.

Va ser una sorpresa per a tothom. No estava entre les deu millors marques i no va tenir rival. És el primer or internacional d’un kenyà en marxa. Que el segon fos un indi i que acabéssim en el podi tres atletes de tres continents diferents no fa res més que demostrar que aquest és un dels esports més globalitzats.

Tinc moltes ganes de fer els 20 km. Intentaré gaudir-ne tant com pugui i fer bones marques, però m’ho haig d’agafar amb calma perquè són 10 km més dels que he fet fins ara. El primer objectiu del 2022 serà la copa del món, però és una competició absoluta i en l’equip espanyol hi ha marxadors de nivell mundial. No serà fàcil classificar-m’hi. Tampoc fer-ho per als Jocs de París perquè només hi podrem anar tres. Potser el meu torn arribarà a Los Angeles.

Soc un freaky de l’atletisme i, a banda dels atletes de marxa, de petit vaig créixer amb les gestes d’Usain Bolt i sempre ha estat el meu ídol.