El motor

“No m’aportava prou que la meva vida seguís girant entorn de l’esport. No puc fer esport al cinquanta per cent. Veia que podia deslliurar-me de la quadrícula de ser esportista d’alt nivell. Em sentia presonera”, va explicar durant el primer confinament, la primavera del 2020, sobre una retirada prematura que va anunciar l’any abans. Orgué, que té en les Dolomites el seu lloc predilecte per córrer, és una de les esportistes que ha deixat l’esport de més alt nivell quan encara era competitiva i tenia al darrere patrocinis que la convertien en una icona. “Trobar l’equilibri entre la teva marca i poder entrenar-te, descansar i fer vida d’esportista, ara mateix no existeix”, exposava al final d’una trajectòria en la qual destacava, més enllà del seu brillant palmarès, moments puntuals: “Una marxa nòrdica que vaig guanyar a Tuixent i que vam celebrar amb el meu pare amb un cafè amb llet i un entrepà de llom.” “Gaudir el camí, que és molt solitari”, era la motivació per competir en l’exigència, i en el seu cas ella s’autoimposava la prioritat: “Tots els esportistes d’alt nivell o professionals en tenen. Ha de ser específica, que sigui interna per a tu mateixa.”

“Estàvem en un programa olímpic i teníem ajudes”, era la diferència entre l’esquí de fons primer i les curses de muntanya després. “En un primer moment em vaig sentir lliure, no he d’estar dins l’estructura. Però ho vaig trobar a faltar”, recordava, posant com a exemple una potència en la primera disciplina: “A Noruega els esportistes surten a les natilles.” “Si un estat aposta per un esport no ho fa per motius consumistes. La promoció de l’esport forma part dels valors federatius.”