El 109è Tour de França és el de Jonas Vingegaard (1996), que signa la seva primera victòria en la segona aparició en la cursa més important del món. El danès, segon l’any passat en el seu debut, aconsegueix donar per fi el triomf al Jumbo-Visma, l’equip que afrontava la cita amb la bicefàlia formada pels dos segons els dos anys anteriors i que finalment s’ha decantat pel més jove, amb l’eslovè abandonant per segon cop seguit i un altre cop per culpa de les caigudes. Això sí, havent deixat Vingegaard primer en la general després de l’estratègia en l’etapa alpina en què Tadej Pogacar queia de quatre grapes.

El conjunt neerlandès toca el cel amb el mallot groc i el verd –el segon cop que un equip ho fa, després que el 1997 ho fes el Telekom amb el també danès Jan Ullrich i l’alemany Erik Zabel– que du l’home que més espectacle ha ofert: Wout van Aert. El flamenc (1994), escollit supercombatiu per unanimitat, obté tres victòries amb l’última CRI per segon any seguit i el rècord de punts de la regularitat. Supera així el que tenia Peter Sagan, des del 2018. Christophe Laporte, amb una altra victòria d’etapa divendres, la segona de les tres seguides del Jumbo (són sis amb la del danès al Granon), l’endemà que Vingegaard lligués la victòria amb el final a l’Hautacam –s’hi assegurava també la classificació de la muntanya–, és el colofó a l’estiu de la seva vida.

Jasper Philipsen (Alpecin) és l’únic velocista capaç de repetir triomf d’etapa, amb la seva victòria ahir tot just una setmana després d’igualar les que acumulaven Fabio Jakobsen (Quick-Step) i Dylan Groenewegen (BikeExchange) des de l’etapa 2 i 3. Era el 50è final del Tour als Camps Elisis –abans era al velòdrom del Parc dels Prínceps– i el 12è triomf d’un corredor belga.

El Tour d’aquest any, amb Tadej Pogacar guanyant el blanc, tres etapes, atacant des de l’endemà que cedia el groc –abans l’havien dut Yves Lampaert (QuickStep) i Van Aert i, després, Vingegaard– i la imatge que protagonitzaven amb el seu rival, a qui felicitava al final de cada etapa, tocant-se la mà quan l’havia esperat després de caure, és el més espectacular i emocionant dels últims anys.

Corredors ambiciosos, a l’atac i trencant el model de la Royal Sky Force imposat fa precisament deu anys, quan ningú s’atrevia a discutir l’hegemonia a la carretera de l’equip dominador. I no només per la general, sinó amb herois a l’atac com Quinn Simmons (Trek) en l’última setmana i Magnus Cort (EF) en la primera, per sobre del rècord de Bahamontes passant primer els vuit primers ports del recorregut. El manxec, que va guanyar sis vegades la muntanya, passava primer el 1958 ports d’entitat als Pirineus –Aubisca, Aspin, Pèira Sorda, Ares, Portèth d’Aspèth, Col du Vent i Rogues– en lloc dels de quarta categoria de Cort, un dels disset corredors que han hagut de deixar la cursa per haver donat positiu de covid-19. L’últim, precisament ahir: Michael Woods (Israel). El seu company, Guillaume Boivin, tampoc sortia malgrat haver donat negatiu, per precaució, perquè no es trobava bé. 135 corredors han acabat la cursa, que no ha tingut polèmiques ni incidents lamentables com el de l’espectadora que provocava la caiguda de Tony Martin i Marc Soler –el vilanoví, l’únic català a la sortida, abandonava per segon any seguit–, entre d’altres, fa un any. Només l’atemptat a Dinamarca el dia que s’acabava l’estada del Tour al país escandinau ha fet ombra a l’espectacle més gran del món de l’esport després dels Jocs i el mundial de futbol. I és cada any.