Demà arrenca a Munic la 25a edició del campionat d’Europa d’atletisme. La primera es va disputar el 1934, a Torí (Itàlia), només amb participació masculina. Aquell 7 de setembre del 1934 culminava un procés que s’havia iniciat el 1926 i que va trobar l’oposició inicial de la federació internacional, que no va cedir fins al 1932.

Per entendre aquesta situació cal situar-se en el context esportiu d’aquella època. L’atletisme era l’esport rei dels Jocs Olímpics des de la primera edició, el 1896, però en canvi el primer campionat d’Europa no es va disputar fins al 1934 i la primera edició del campionat del món es va fer esperar fins al 1983. Tot té una ràpida i clara explicació.

El 17 de juliol del 1912, tres dies després de la disputa de l’última prova d’atletisme dels Jocs d’Estocolm, representants de 17 països es van trobar a la capital sueca per constituir un organisme que s’encarregués de regular el que ja era esport rei dels Jocs. Un any després, a Berlín, es va fundar oficialment la IAAF (Federació Internacional d’Atletisme Amateur). Els pares de la IAAF van ser fidels a la competició que havia ajudat a convertir el seu esport en el que començava a ser en aquells moments i el seu primer reglament, el 1913, va establir que “les proves d’atletisme dels Jocs Olímpics seran reconegudes com si fossin els campionats del món de la IAAF”. O sigui, que tots els atletes que van ser campions olímpics des de París, el 1920, fins a Moscou, el 1980, ho haurien de ser considerats, també, del món.

Si a nivell mundial la IAAF va agafar aquest compromís, a nivell europeu va ser el prestigi dels campionats d’Anglaterra, organitzats per l’Amateur Athletic Association (AAA) des del 1880, que també va ajudar que, durant anys, la resta de països europeus no sentissin la necessitat de fer un campionat continental. Els campionats de l’AAA estaven oberts a atletes d’arreu del món i ser-ne el campió era el major èxit que un atleta podia aconseguir en aquells temps –després de ser campió olímpic, és clar–. El neerlandès Christiaan Berger, que seria el primer campió d’Europa dels 100 i els 200 m, va ser el campió de l’AAA de les 100 iardes el 1930 i de les 200 iardes el 1933 i el seu compatriota Willem Peters va ser campió de triple de l’AAA del 1927 el 1930 i primer campió d’Europa el 1934.

La primera idea d’organitzar un campionat d’Europa pròpiament dit va ser de Szilárd Stankovits, president de la federació hongaresa, que l’any 1926 va presentar la seva proposta al congrés de la IAAF a la Haia. Ni el consell directriu ni el congrés de la IAAF van donar suport a la proposta. La tradició que el gran campionat transnacional de l’atletisme eren els Jocs i els problemes financers van bloquejar la demanda. Stankovits no es va rendir i va anar aconseguint suports molt potents –Alemanya, França i Itàlia– i en el congrés de la IAAF el 1932 a Los Angeles coincidint amb els Jocs Olímpics, la federació internacional hi va donar el vistiplau.

En aquella època no hi havia federacions continentals. Va ser justament la iniciativa de fer aquest primer campionat d’Europa el que provocaria la creació del primer comitè continental dins de la IAAF: l’europeu. El setembre del 1933 la IAAF va aprovar el reglament del campionat d’Europa i la primera reunió del nou comitè europeu, presidit per Stankovits, es va fer el gener del 1934. Itàlia va demanar organitzar a Torí aquell primer campionat d’Europa, que es disputaria a l’estadi municipal de la capital del Piemont, que llavors portava el nom de Benito Mussolini. 226 atletes de 23 països van participar en aquell campionat, al qual no va assistir Anglaterra, que es considerava servida amb els seus propis campionats. No hi va haver representació espanyola ni catalana a Torí. El primer espanyol no hi va participar fins a la quarta edició del campionat, el 1950 i els primers catalans, en la cinquena, el 1954.

Les dones van haver d’esperar fins a la segona edició del campionat, el 1938 per participar-hi. I encara ho van fer separades dels homes: ells a París, elles a Viena. Els anys 20 i 30 van ser temps de conflicte entre el Comitè Olímpic Internacional (COI) i la IAAF amb la Federació Esportiva Femenina Internacional (FSFI), creada el 1921 i que lluitava per la presència femenina als Jocs Olímpics i que entre el 1921 i el 1934 va organitzar vuit campionats exclusivament femenins. Els campionats de l’AAA que abans hem esmentat no van tenir proves femenines fins al 1923 –organitzades per la Women’s Amateur Athletic Association (WAAA)– i no es van fer a la mateixa seu que els homes fins al 1988.