Berlín. Ni fred, ni calor. Onze graus. Sense vent. Un atleta africà, preferentment kenyà, que s’aixequi a tres quarts de 6 del matí cada dia i se’n vagi a dormir a les 9 del vespre. No gaire alt, 1,67 m, si pot ser. Perseverant. Que s’entreni, mengi i dormi, el gran secret. Metòdic fins al moll de l’os. 210 quilòmetres per setmana. De 58 quilos. Veterà: 37 anys a punt de fer els 38. Amb milers de quilòmetres a les plantes dels peus i aliè al dolor. A l’esforç. Es recomana que sigui pràcticament inhumà.

El resultat de la suma dels paràmetres és un nou rècord del món signat pel grandiós Eliud Kipchoge –2h01:09–, el bicampió olímpic que coneix els carrers del traçat berlinès com el rebedor de casa seva. No en va, hi ha guanyat quatre cops i ha esmicolat dues vegades el rècord –diumenge el va rebaixar de 30 segons–. Berlín, amb la majestuosa porta de Brandenburg presidint la recta final i una gran gernació enfervorida que s’esgargamella la gola per animar herois, s’ha convertit en un escenari fetitxe i ha disfrutat de la celebració de les vuit últimes plusmarques mundials en els últims vint anys, monopoli africà. L’últim intrús del llibre dels rècords dels 42,195 quilòmetres és el brasiler Ronaldo da Costa, que el 1998, també a Berlín, va fer 2h06:05, a anys llum dels 2:55.18 de John Hayes (EUA) del 1908 a Londres, el primer documentat, però encara primigeni respecte del registre universal actual.

L’extraterrestre Kipchoge, del qual el seu tècnic des de fa més de vint anys, Patrick Sang, subratlla el magnetisme personal i la humilitat i ho contextualitza explicant que contesta sempre a tothom amb el mòbil, va creuar la meta amb un somriure i gairebé sense esbufegar. Satisfet. Un component del seu equip li va eixugar la suor de la cara. Es va abraçar a un grup de gent propera excitada per l’emoció i es va fer fotografies. Com si res. Ningú no diria que acabava de córrer dues hores a un ritme frenètic i molt constant, entre 2:45 i 2:55 per quilòmetre.