El sabadellenc de 26 anys Iker Pajares ha passat gairebé mitja temporada en blanc per culpa d’una inoportuna lesió als tendons d’Aquil·les que li ha impedit continuar progressant en el rànquing mundial, i es prepara per recuperar el terreny perdut. Pajares era divuitè del món quan es va trencar a Chicago, i havia confirmat les expectatives en la gira nord-americana. Mai abans s’havia situat entre els vint millors del món i vivia el moment àlgid de la seva carrera. Va notar molèsties però va continuar jugant, i es va acabar de trencar. “Un mal diagnòstic” que va interrompre la seva progressió. Ara és el 26è, en un esport dominat pels egipcis –amb cinc jugadors d’aquell país situats entre els deu millors del món, un dels qual és el número 1, Ali Farag– i en què hi ha tres catalans situats entre els cent millors –l’igualadí Bernat Jaume (54è) i Edmon López (76è), de Sant Just Desvern, són els altres dos–, un miracle, atès el nombre de federats que hi ha al país: poc més de 500 fitxes.

El vallesà es lamenta perquè diu que havia tingut sort en els sortejos dels tornejos que havia de jugar quan es va trencar, i hauria pogut encadenar bons resultats per continuar apuntalant la seva progressió en el rànquing mundial.

El jugador del Barcelona Global Squash va viure un moment inversemblant de molta tensió, i es va arribar a espantar. No era conscient que tenia una lesió tan agreujada, i quan va aterrar a l’aeroport de Barcelona procedent de la gira nord-americana es va adonar que no podia caminar: “A finals de març vaig fer els meus dos millors resultats de la meva carrera, el darrer uns quarts de final d’un torneig de gran eslam. Quan vaig arribar a Barcelona i vaig aterrar, no em podia aixecar del seient perquè em feien molt de mal els dos tendons d’Aquil·les. Em vaig espantar i va ser una cosa del tot inesperada perquè havia acabat el campionat bé i sense cap molèstia. No podia caminar i em van treure de l’avió en cadira de rodes.” El resultat ha estat quatre mesos fora de combat. “Primer em van donar un mal diagnòstic i vaig jugar alguna competició a l’abril, però em vaig haver de retirar. Després ja em van fer un diagnòstic clar. Han estat quatre mesos molt durs psicològicament. Ha estat la primera lesió de la meva carrera, i ha arribat en el meu millor moment. Em quedaven cinc campionats aquella temporada per fer-ho bé i seguir millorant.” El català considera que hauria pogut fer una altra queixalada al rànquing mundial i establir un nou sostre personal: “Tenia una gran projecció i crec que m’hauria pogut situar entre els quinze primers.”

Per sort, i després de molts sacrificis, va tornar al circuit mundial el 13 de setembre a França. La setmana passada va disputar un torneig a Egipte. Encara li falta rodatge, però el balanç va ser prou positiu ateses les circumstàncies. “Porto dos campionats jugats sense dolor i molt bones sensacions, i estic a prop del nivell que tenia abans.” El pròxim repte és l’US Open, que es disputa a Filadèlfia del 8 al 15 d’octubre. Després ha de jugar a Franca, Singapur, Hong-Kong... “Fins a finals d’any encara queden molts tornejos per jugar”, relata optimista, amb ganes de deixar enrere el malson viscut.