Maccari va arribar a Catalunya l'estiu del 2002. L'atreia marxar de l'Argentina, on es vivien temps difícils i, a més, la família del seu germà també s'hi traslladava. Va venir per un any i se n'hi va quedar set. Aquí va descobrir que hi havia gent que parlava un idioma diferent i es va proposar aprendre'l, cosa que va aconseguir. De fet, parla català amb fluïdesa. Va implicar-se en el club –va arribar a ser responsable d'alguns equips de base– i va crear un cercle d'amistats entre els jugadors catalans que a Londres –ni que sigui per moments– ha pogut retrobar. Eren temps amb gran presència de jugadores argentines en els clubs catalans. A Terrassa Maccari va coincidir amb les seves compatriotes Rosario Luchetti, Ayelén Stepnik i Jorgelina Rimoldi i en el Polo hi va jugar Luciana Aymar, considerada la millor jugadora argentina de la història i abanderada en la inauguració de Londres.

Si Maccari va tornar al seu país va ser per l'exigència de la federació argentina, que organitzava el mundial del 2010 i volia que totes les aspirants a ser convocades juguessin allà. Per això va tornar al San Fernando, un club de Buenos Aires en el qual s'havia format. Maccari va anar passant els diversos talls i va formar part de l'equip que va guanyar el mundial. Maccari ha estat posteriorment una de les fixes del seleccionador, i no els ha anat malament. Subcampiones de la Champions Trophy el 2011, campiones aquest any i plata a Londres. Amb 28 anys, els que la coneixen dels anys a l'Atlètic aposten perquè tard o d'hora iniciarà una nova etapa lluny de l'Argentina. I sap que enlloc estarà millor que a Catalunya.