Waterpolo

ROSER TARRAGÓ

MEDALLA DE PLATA EN EL WATERPOLO EN ELS JOCS OLÍMPICS DE LONDRES

“Tot ha estat increïble”

Explica que després de perdre la final van estar molt tristes però al vestidor van fer el canvi, van començar a riure i a adonar-se del que havien fet

Va quedar impressionada per la gent que les esperava

Hi anàvem a guanyar l'or, a guanyar tot el que poguéssim. Hi havia possibilitats i ho hem demostrat
La rebuda dels castellers ens va fer plorar i tot. La Marta
i jo vam estar molts anys fent d'enxanetes

Als seus 19 anys, és la més petita –per un mes– de l'equip de waterpolo que va guanyar la plata a Londres. La mataronina va guanyar el mundial sub-20 el 2011 i ara, la plata olímpica.

Amb quin objectiu van anar a Londres?
Hi anàvem a guanyar l'or, a guanyar tot el que poguéssim. Hi havia possibilitats de guanyar a tothom i ho hem demostrat.
Des del principi ho tenien tot molt clar?
Teníem molt clar que anàvem allà a fer un molt bon campionat i a situar-nos entre els millors. En el waterpolo, per la manera com es juga la classificació, has de guanyar dos o tres partits concrets i estàs a dalt de tot.
Quan van veure que seria possible?
En el preolímpic ja vam veure que tindríem possibilitats si fèiem un bon campionat. Quan vam ser allà, sobretot el primer partit ens va donar molta confiança. Guanyar 11-6 a la Xina no es gens fàcil, vam fer un molt bon partit i, a mesura que vam anar passant els partits, anàvem a totes. Amb la Gran Bretanya a quarts teníem moltes coses en contra; tot i això sabíem que podíem guanyar, que hi havíem d'anar a guanyar, i després contra Hongria vam pensar que les podríem tornar a guanyar. Ens van anar sortint bé les coses i vas pensant que pots estar a dalt de tot.
Hi va haver algun moment complicat?
Contra la Gran Bretanya no vam tenir un bon partit. En Miki no era a la banqueta, el públic estava en contra, eren coses que et posen pressió. Eren un equip més fluix, tot i que han millorat moltíssim, i en principi nosaltres érem molt més bones, i això et dona un punt de relax encara que no en siguis conscient. Tot i que estàvem molt concentrades, sempre hi ha allò que encara que juguem malament les podem guanyar igualament. Crec que això t'acaba posant una mica més de pressió.
Un cop a la final, no va poder ser.
No, la veritat es que les d'Estats Units s'havien estudiat molt bé el nostre equip i sabien exactament el que havien de fer. Van ser millors que nosaltres, tenen mes experiència. Vulguis o no, arribar a la primera final i guanyar és difícil, perquè ja tens una medalla assegurada, tot i que vam sortir a totes.
Com va anar la final?
Elles ens van controlar moltíssim la Maica [Garcia], que és una peça important del nostre equip, i quasi la van anular. La feien entrar tota l'estona a cobrir la boia, la van cansar molt, i cada cop podíem jugar menys en atac i costava més.
Hi va haver contrast per la decepció de perdre la final i l'alegria de guanyar la plata?
Sí, al principi estàvem més fotudes que contentes, perquè perdre un partit sempre et deixa malament. Nosaltres hi anàvem a guanyar el partit. Fins que no vam arribar al vestidor, no vam començar a parlar entre nosaltres, a alegrar-nos, a riure, i de mica en mica vam veure el que havíem fet.
Com va ser jugar en una piscina amb tanta gent?
El que és una passada és sortir del vestidor i veure tota la grada que hi ha plena de gent. Després, quan jugues, jo personalment no se quanta gent hi ha; no la veig, la grada, però es increïble sortir i dir: “Tota aquesta gent ha vingut a veure el meu partit.”
Personalment, està satisfeta de com va jugar?
Sí, jo crec que vaig jugar un bon campionat, tot i que m'hauria agradat estar més fina, però estic molt contenta.
És la més jove de l'equip i encara és júnior. Com va ser entrar en la selecció absoluta? Com la van rebre les veteranes?
El primer any que vam entrar, el 2010, hi va haver una mena de canvi de generació. La majoria de les grans van marxar i vam entrar diverses petites. Crec que en part va ser més fàcil perquè érem unes quantes i entre nosaltres era menys dur. Quan entres petita hi ha molta pressió perquè totes les altres tenen més experiència que tu i sabem com van les coses. Però molt bé, ens van ajudar molt.
Va poder seguir alguna altra competició dels Jocs?
Durant el campionat només vam veure els nois de waterpolo, i al final jo i una altra vam anar a veure el lliure per equips de la sincronitzada, i d'altres van anar a la final de bàsquet. De la resta, no n'hem vist res.
I per acabar, la rebuda a l'aeroport.
Va ser increïble. Veure les grades plenes de gent va ser increïble, però veure la gent que tu coneixes a l'aeroport encara és millor. I veure tota la gent que t'ha seguit, perquè allà hi havia molt poca gent comparada amb la que ens ha seguit, pel que ens expliquen, és increïble. Em va fer moltíssima il·lusió veure tota la gent que hi havia allà.
En el seu cas i en el de la Marta Bach, la rebuda va ser especial amb els castellers.
Si, ens van fer plorar i tot. La Marta i jo vam estar molts anys fent castells, vam començar fent d'enxanetes.
Van ser primer els castells o el waterpolo?
Vaig començar amb cinc o sis anys i després als vuit vaig fer waterpolo, i fins als dotze o tretze vaig fer les dues coses. La Marta i jo ho vam deixar el mateix any, i vam acabar fent un 4 de 9, un castell important, en un dels millors moments dels Capgrossos.
Ara, després de totes aquestes emocions, toquen vacances?
I tant, ara s'ha de desendollar, prendre el sol, i fins que ens cridin per l'europeu juvenil, que ens toca al setembre.
A nivell absolut, el mundial de Barcelona 2013?
Anirem a totes, sempre s'ha d'anar a buscar l'or, amb ambició sempre.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)