No tan sols

Però, com sempre, hi ha excepcions. Els esportistes catalans estan de sort perquè tenen una finestra oberta de presència en els mitjans escrits. Perquè els títols europeus i mundials de Joel González, la progressió d'Àngel Mullera, les medalles de Mireia Belmonte en els campionats de piscina curta, la solidesa de Berta Castells, l'eclosió de la magnífica generació de waterpolistes en el mundial júnior femení del 2011, la longevitat de Maria Vasco i les anades i vingudes dels jugadors de l'Egara i el Polo han tingut ampli ressò a les planes d'El 9 Esportiu durant l'olimpíada de Londres, és a dir, en el període que va entre l'agost del 2008 –quan es van acabar els Jocs de Pequín– i el juliol del 2012, quan es van inaugurar els de Londres. Cap dels nostres lectors ha descobert per primer cop la vàlua d'aquests atletes amb motiu dels Jocs Olímpics.

Els 86 catalans que acaben de tornar de la capital anglesa no han caminat sols, ni ho faran en els pròxims quatre anys, els que ens conduiran als Jocs de Rio. En aquest període, tots els esports disputaran com a mínim un campionat d'Europa i un campionat del món. A més, hi ha campionats estatals cada any, mítings, tornejos, reunions i, en el tram final, una cursa més o menys desesperada a la recerca de la mínima o de la convocatòria olímpica. Com en els últims quatre anys, ho explicarem. No només pel que fa als grans protagonistes de Londres, als medallistes, als que han guanyat diploma. Tampoc estaran sols els que no han pogut concretar les seves expectatives en la cita que es va acabar diumenge, ni els que no hi van poder anar o s'hi van quedar a les portes. Tots formen part d'un esport català que va molt més enllà dels mediàtics episodis protagonitzats per Pau Gasol, Carles Puyol i Dani Pedrosa.

En sentit ampli

En aquest diari, sempre hem apostat per l'esport català en el sentit més ampli. Per formar part de l'esport català no és imprescindible haver nascut a Catalunya. Per descomptat, són la base de la piràmide els nascuts al país, però també els que s'hi han format, s'hi entrenen i hi resideixen. Per això Joan Llaneras, malgrat no haver nascut a Catalunya, formava part de l'esport català en el moment del seu màxim esplendor esportiu, coincidint amb els Jocs d'Atenes i Pequín. Per aquesta mateixa raó, Brigitte Yagüe –mallorquina formada a Catalunya els últims 15 anys– té tot el dret a formar part de l'esport català. I Abdelaziz Merzougui, Jackson Quiñónez, Ayad Lamdassen i Igor Bítxkov, tots residents a Catalunya formats en clubs catalans. En tots aquests casos, per poder ser considerats espanyols han de ser considerats catalans. Com ho seria la waterpolista Ciara Gibson-Byrne, nascuda i formada a Catalunya, si decidís tornar a Mataró –on va descobrir aquest esport–, tot i que en els tornejos internacionals de seleccions continuaria competint amb Anglaterra o la Gran Bretanya, com ha fet en els Jocs de Londres.