Acesa no és l'única beneficiària de la brillant idea de deslocalitzar partits de la USAP. Els aficionats perpinyanesos esperen amb candeletes tornar a pelegrinar AP-7 cap avall. Ni les dues hores de trajecte ni el cost del viatge els suposa un escull insuperable si el desenllaç ha de ser el d'ahir o el de la primera experiència fa disset mesos quan van batre el Toló de Jonny Wilkinson en els quarts de final de l'H Cup.

I això que dues hores abans de l'inici del partit les sensacions entre els seguidors rossellonesos no convidaven a l'optimisme. Si havien decidit passar a l'altra banda dels Pirineus havia estat més per la fidelitat al seu club –una de les particularitats d'aquesta afició– i per completar la jornada esportiva amb una visita turística a Barcelona, que no pas per confiar que els de Marc Delpoux fessin saltar la banca contra el vigent campió del Top 14. Les tres derrotes en els quatre primers partits no era la millor carta de presentació dels nord-catalans per batre's amb un conjunt que aplega talent dels dos hemisferis. Potser per això, abans del partit, famílies senceres, guarnides amb tot tipus de distintius vermells i grocs, van participar amb entusiasme de les activitats d'animació. Tot això que tenien.

Tot just començar el partit, el Tolosa va abocar una galleda d'aigua gelada als aficionats de la USAP, que poc abans havien entonat L'estaca de Llach–l'himne de l'equip– com si fossin 55.000 goles. La facilitat amb què els occitans havien estrenat el marcador indicava els pitjors presagis. Però la realitat va ser radicalment diferent. Els de Delpoux van respondre ràpid. Van protagonitzar una excel·lent primera meitat, i després de la represa en van fer prou contenint el rival per evitar que es veiés capaç de capgirar el resultat. Al final van poder celebrar un triomf de molt de prestigi que els ha de servir per catapultar-los en el campionat de la regularitat.

El balanç general va ser excel·lent. És cert que Montjuïc –amb 22.742 espectadors, lluny dels 55.000 del 2011– no feia la mateixa patxoca. Però aleshores es disputava un partit de màxim nivell continental, i ahir, el duel entre la USAP i l'etern rival (equiparable a un Barça-Madrid), tenia menys transcendència. Amb tot, l'entrada no es pot menysprear. A l'estadi s'hi van reunir nou mil aficionats més que els que habitualment omplen l'Aimé Giral, amb 14.000 seients. Poca broma.

La USAP i els seus aficionats no són els únics interessats a tornar a jugar a Barcelona. Aquest agermanament esportiu i cultural també ha esdevingut un talismà al Principat. La primera visita dels catalans del nord es va produir un dia abans del Barcelona Decideix. La consulta sobiranista s'havia fet amb èxit en molts pobles i ciutats del país i finalment se sotmetia a examen a la capital, desafiant els temors dels més pessimistes. L'objectiu es va complir, però semblava una autèntica quimera que algun dia es pogués celebrar algun acte de característiques similars però vinculant.

Ara, disset mesos després, la USAP ha visitat el Lluís Companys en plena eufòria postmanifestació 11 de setembre. L'escepticisme no em permet grans proclames. Però és irreprotxable que l'escenari ha canviat. A veure si la USAP torna a baixar per l'AP-7 ben aviat. Cada viatge, una victòria; cada desplaçament, un nou pas endavant.