L'altre rugbi exhibeix el seu poder al continent europeu
Rugbi a 13. Perpinyà i altres grans estadis anglesos, gal·lesos i de la Provença són l'escenari aquests dies de la copa del món d'un esport que necessita més que mai reivindicar-se
A diferència de molts altres esports, en el rugbi el concepte monopoli encara no s'ha establert. Així, aquests dies a Gal·les, Anglaterra i França se celebra la 14a edició de la copa del món de la modalitat menys coneguda, sobretot a l'hemisferi nord, el rugbi lliga, conegut també com a rugbi XIII. Alguns dels partits de la primera fase es juguen al terreny de joc dels Dragons Catalans, l'estadi Gilbert Brutus de Perpinyà (13.000 espectadors). De fet, durant molts anys aquest rugbi va competir en popularitat amb la modalitat tradicional, la més coneguda als Països Catalans.
En aquest nou campionat mundial, els països europeus, però, tenen poques possibilitats d'alçar el trofeu al davant de la potència de les grans seleccions d'Oceania, on aquest rugbi encara gaudeix d'una salut de ferro, sobretot a Austràlia.
Els dos rugbis tenen el mateix origen, però es van acabar separant per una qüestió crematística. Els primers clubs de rugbi lliga a l'Anglaterra del nord van acceptar, des de finals del segle XIX, que els seus jugadors poguessin cobrar, un fet que va ser considerat un sacrilegi per tots aquells que volien portar la bandera de l'amateurisme fins a les últimes conseqüències. Al nord, els esportistes que jugaven a rugbi eren obrers i, de fet, necessitaven els diners. Des del principi aquests jugadors van acusar els del sud, més decantats cap al rugbi a 15, de no voler cobrar perquè, en realitat, eren fills de bona família i no ho necessitaven.
Així durant pràcticament tot el segle XX la diferència entre una modalitat i una altra era la professionalització del rugbi lliga, fet que amb el temps els va permetre atraure grans estrelles del rugbi a 15, com ara el gal·lès Jonathan Davies en els anys vuitanta. Quan els dirigents de la Federació Internacional de Rugbi van veure que era impossible mantenir el seu esport com una activitat amateur, les forces econòmiques es van igualar. Els diners van començar a fluir en el rugbi a 15 i el rugbi lliga va haver d'apel·lar a la seva tradició centenària per no veure's abocat a una OPA hostil.
Les ciutats obreres del nord d'Anglaterra, com ara Bristol, Leeds i Wigan, han aconseguit mantenir els seus equips. A la Catalunya del Nord, la supervivència va passar per la fusió, l'any 2000, del XIII Català i l'AS Sant Esteve, club que s'acabaria reconvertint en els actuals Dragons Catalans, inscrits en la Superlliga britànica. L'himne de l'equip és Els segadors i els seus directius no amaguen la voluntat d'expandir el catalanisme encara d'una forma més radical que la USAP, club amb el qual manté una rivalitat crònica.
Les sorpreses ja han sovintejat en aquesta primera setmana de campionat. L'equip de França està format en un 90 per cent per jugadors dels Dragons. El capità és el català Tomàs Boac. En el partit inaugural va suar sang per batre Papua Nova Guinea (8-9) gràcies a un drop en els instants finals, una acció molt difícil de veure en l'altre rugbi.
L'associació catalana, en ‘stand bye'
L'Associació Catalana de Rugbi Lliga està reconeguda per la federació europea des del 2007, tot i que només n'és membre observador, ja que no compleix els principals requisits, sobretot el d'organitzador competicions pròpies. Després del reconeixement, alguns clubs, com ara el GEiEG, el Lleida i el BUC, van organitzar una lliga catalana, però no va tenir continuïtat, ja que els mateixos jugadors havien de disputar els campionats a 15 i després els campionats a 13, fet que comportava un desgast enorme. La selecció es va estrenar en un partit oficial contra la del Marroc el 24 de juliol del 2009. Des de llavors no ha tornat a l'activitat.
Normes i jugadors diferents
Tot i que els dos rugbis parteixen de la mateixa arrel, el reglament i el joc té moltes diferències, començant pel nombre de jugadors (15 i 13). La puntuació del rugbi a 15 és de 5 punts (assaig), 2 (transformació) i 3 (cop de càstig i drop). En el 13 es compta 4 punts per marca, 2 per transformació, 3 per cop de càstig i 1 per drop. La principal característica del joc del rugbi a 13 és que cada vegada que hi ha un placatge el joc es para. L'equip placat continua la jugada amb la mà o xutant però només té cinc intents per arribar a la zona de marca. Si no ho aconsegueix, la pilota –més ovalada– passa a mans del rival. En els equips hi ha dos davanters menys i se sol jugar amb dos mitjos d'obertura. Les touch són obertes i en les melés l'equip rival no pot recuperar la pilota. El joc s'atura més, a l'estil del futbol americà, però és molt més dinàmic i hi ha més anotacions. No hi ha, tampoc, tants jugadors específics com en el rugbi tradicional. La capacitat atlètica dels 13 titulars ha de ser semblant.
Publicat a
Notícies
Dijous,25 abril 2024