A FONS
La gestió de les instal·lacions esportives municipals
L'esport és un dels fenòmens socials més reactius de la nostra societat. De fet, i al marge de la crisi, sempre ha estat en constant transformació (si bé aquesta l'ha influït i afectat com a tot i a tothom). Aquesta transformació també ha estat present en les relacions que ha mantingut amb les administracions públiques i el rol que els seus agents (públics i privats) han de fer en aquests moments. Per tenir algunes dades concretes del nostre entorn més immediat, val a dir que a la província de Barcelona hi ha unes 9.000 instal·lacions esportives municipals, tenim al voltant de 5.800 associacions esportives, més de 60 federacions esportives i aproximadament un 50% de la població major de 16 anys practica algun esport (un 10% de la població està abonada a alguna instal·lació esportiva i un 25% està associada a algun club esportiu).
Dit això, cal remarcar que l'esport és una eina de caràcter transversal, que juntament amb altres àmbits capdavanters de la vida social, econòmica i política del nostre país com són el comerç i la indústria, el turisme, l'educació, la salut, etc., té un impacte econòmic molt important en la generació de riquesa, i que per si mateix genera un 2,1% del PIB de la nostra província, amb uns 45.000 llocs de treball directes. I aquestes dades no poden ser passades per alt en l'àmbit local per les administracions, ni pel teixit associatiu esportiu, ja que cal prendre l'esport també com un important agent de la promoció econòmica local.
És en aquest context avui i ara que cal preguntar-se què es pot fer en aquest aspecte i quines polítiques cal prendre a escala local. I, desenganyem-nos, les administracions locals no han de gestionar directament instal·lacions esportives, no és la seva funció. La gestió esportiva no és posar una persona a la porta per controlar l'accés. Gestionar és planificar la utilització, el manteniment, la projecció i el futur, organitzar les activitats i dinamitzar-les, liderar les polítiques que impulsades per l'administració cal portar a terme i controlar que tot es faci segons el guió anterior. I tot això cal fer-ho amb els mitjans que tenim a l'abast i inventant aquells que no es tenen, per tal d'aconseguir la finalitat desitjada. Això és gestionar.
Les administracions locals han de liderar la democratització de l'esport i els seus serveis d'esports han d'implementar les polítiques esportives corresponents, fomentant la col·laboració publicoprivada amb aquesta finalitat, i implicar-hi el teixit associatiu local (sector privat i associatiu) i les empreses esportives (sector privat i comercial).
Però el teixit associatiu no pot asseure's a veure com li cau la subvenció anual i fer un rol de passiu espectador en la gestió de l'esport municipal. Ha d'agafar una dinàmica proactiva en les polítiques municipals esportives i ser motor real de la pràctica esportiva, amb el suport i el control de l'administració. Suport i control, ja que és la seva obligació i responsabilitat assegurar la democratització del sector (preus assequibles, accés universal, etc.) així com la correcta utilització i manteniment de les seves instal·lacions, que són, i cal no oblidar-ho, un servei públic obligatori en els municipis de més de 20.000 habitants.
Així, en les grans infraestructures on cal una forta inversió, ja sigui per la seva construcció o el seu elevat cost de gestió i/o manteniment, cal donar entrada a les grans empreses professionals del sector.
L'especialització i la capacitat inversora són les realitats que han de definir aquesta opció com a forma de gestió. La concessió administrativa ja era coneguda i utilitzada a l'antiga Roma, no descobrim res, i és necessària allà on per especialització o capacitat econòmica no pot arribar l'administració de forma directa, o amb un mer acompanyament.
En les instal·lacions ja existents, on ja no cal una forta inversió i el cost de la gestió i/o manteniment no són excessius, és on cal promoure la intervenció del teixit associatiu esportiu local, per tal que sigui aquest teixit el que doni forma i cos a les polítiques públiques esportives, on cal un fort lideratge dels serveis d'esports i una forta implicació de les associacions. Però aquesta implicació no pot ser la passiva d'esperar la subvenció anual i anar trampejant amb el voluntarisme d'uns pocs. Cal que siguin també part del servei públic de qualitat i proactiu en el desenvolupament de polítiques esportives. I això depèn necessàriament de la professionalització de les persones que duen a terme tant la gestió com la pràctica esportiva en si. El voluntarisme per si mateix és desitjable i necessari, però es quedarà coix i al final no s'aconseguiran les fites si manquen professionals de la gestió o la pràctica esportiva. Es tracta de professionalitzar el sector, on cada un dels actors ha de desenvolupar el seu rol sense voler fer el de l'altre, per aconseguir entre tots que l'esport sigui un agent econòmic més.
El paper de l'administració és el d'establir les polítiques per tal que es puguin posar per davant els aspectes primordials com ara la salut, la cultura esportiva, el gaudiment del lleure, la promoció de l'esport als més joves i als més grans, i l'associacionisme actiu, entre d'altres elements cabdals. Però també cal que impulsi la necessària professionalització dels gestors esportius, per tal que entre tots es pugui fer de l'esport un agent de promoció econòmica i, alhora, un element social de primer ordre.