És un reconeixement a la feina feta tant en l'àmbit del servei públic i de la política en general, com a la feina feta en la JNC i aquests últims anys al costat d'Ivan Tibau al Consell Català. D'altra banda, és una oportunitat per estar al capdavant de l'esport del meu país en uns moments tan singulars com els que vivim i que penso que no es tornaran a repetir. Això té riscos. És evident que tenim poc temps i hem d'alinear moltes peces, però ho afrontem amb confiança.

En divuit o potser disset mesos hem de fer dues feines en paral·lel. En l'esport tenim un marc legal regulat i dins d'aquestes regles del joc hem d'enfortir el nostre esport. Què vol dir això? Doncs que hem d'estar al costat dels 17.000 clubs que hi ha al país, dels consells esportius, de les federacions i dels esportistes. En paral·lel, sabem que l'esport no pot quedar al marge del procés nacional. Hem de construir la proposta d'estructura d'estat que posarem al servei de l'esport català per si d'aquí a disset mesos el poble de Catalunya diu que sí i ens independitzem. Treballem en dues velocitats, una per reforçar el que estem fent i l'altra per observar què passa en altres països del món i tenir-ho tot a punt per quan es digui que sí a la independència.

L'objectiu és aconseguir-los i ho he d'intentar per la via dels pressupostos públics fent entendre que generar més recursos per a l'esport és positiu per a la ciutadania, però també he de cercar recursos per altres vies. Dit això, ningú ha de pensar que tornarem als nivells del 2007, de l'època de bonança.

No. Aquest és un govern tan plural que el nostre diàleg ens enforteix a tots. Des d'un punt de vista de benefici per al país, destinar recursos a l'esport vol dir estalviar-ne en sanitat, educació i infraestructures.

És cert. Una de les feines que tenim és fer pedagogia en l'esfera pública i fer entendre que anirem més bé si som un país saludable, si hi ha més gent que fa una hora d'esport al dia i ha d'anar menys al metge, és més feliç... Un dels grans objectius que ens vam marcar com a país en el recent Congrés de l'Esport Català va ser posar fi al sedentarisme. Haurem de picar pedra perquè tothom ho entengui encara que sigui en només disset mesos.

És bo que tots els actors que conformen el sector esportiu expressin les seves idees. M'interessa que hi hagi federacions fortes, però també un govern fort, que no vol dir un govern intervencionista, sinó un govern que té molt clares quines són les seves funcions. Hi ha una línia vermella que hem de procurar no travessar, que és que la política l'ha de fer el govern. Si ens entenem des d'aquest punt de vista, penso que hi haurà una bona entesa. La nostra posició és clara. L'esport és una política pública molt important. No hi ha cap altre àmbit que tingui la capacitat de transformació social que té l'esport. Partint d'aquesta base, el que convé és veure com definim un nou model. A Catalunya el que ens ha anat bé són els concerts, que en l'esport ja s'estan aplicant. La política esportiva no la podem fer sols, sinó que anirem de bracet del sector. I de fet ja n'he parlat amb els presidents de la Unió de Consells Esportius, de la UFEC i de la Plataforma Pro Seleccions.

De moment, hem d'acceptar el marc que tenim. Divendres em vaig reunir amb el president del CSD, Miguel Cardenal, a Madrid. Amb Ivan Tibau vaig aprendre que en les relacions sempre ha de prevaldre la cordialitat. Som en un any olímpic i això vol dir que hi ha esportistes espanyols que utilitzen instal·lacions nostres, com el CAR de Sant Cugat, i que hi ha esportistes catalans que han de formar part dels equips olímpics que aniran a Rio amb les delegacions estatals. El que toca ara és no alterar els esportistes d'una banda i de l'altra. Però per la nostra part la voluntat de diàleg i de respecte institucional continua intacta. Més enllà de tots els greuges que tenim a la taula per resoldre, hem de signar el conveni del CAR per al 2016, però les dues parts som conscients que per resoldre alguna cosa hem de veure com queda l'escenari polític.

Les dades ho confirmen. A Londres, dels 282 esportistes espanyols, 89 eren catalans i 8 de les 17 medalles espanyoles es van aconseguir amb aportació catalana. Ells són els primers interessats que els esportistes catalans estiguin ben integrats als seus equips. Veurem a Tòquio 2020 si això ha canviat.

Sí, però no hem renunciat mai a la representació de Catalunya al món, ja sigui amb les 21 federacions reconegudes o ajudant a clubs i esportistes a portar el nom de Catalunya al món. Hi ha altres federacions interessades a ser reconegudes i en parlarem, però l'objectiu ara tots sabem quin és: acompanyar les 71 federacions catalanes en el procés d'integració definitiva a les seves respectives federacions internacionals l'endemà mateix de la independència.

Fa mig any que l'equip de govern ha aterrat i se'ls ha de donar més temps. La comissionada d'Esports, Marta Carranza, té molt clar que Barcelona ha de ser una gran capital per a esdeveniments esportius. Amb el temps veurem algun gest que ens ho demostrarà. Els Roller Games s'han ajornat dos anys (2019), però s'acabaran fent i nosaltres mantenim que la candidatura olímpica Barcelona-Pirineus és una molt bona oportunitat per al territori.

És evident que hi ha una priorització de recursos diferents, però no he observat actituds hostils envers l'esport. Respecte al Circuit, és evident que és una situació complicada, perquè és una instal·lació deficitària que té uns costos de manteniment molt cars. La nostra feina i la del Circuit serà compensar l'aportació inferior de l'Ajuntament amb altres recursos. Com a país no ens podem permetre el luxe de renunciar al Circuit, així sí que ho tinc clar.

Actuar amb sentit comú i defensar la llibertat d'expressió, també als estadis de futbol i fer-ho amb totes les eines de què disposem i al costat del club.

Si el moment del país no fos el que és, això no hauria passat. És la meva opinió.

L'esport no queda al marge de l'hostilitat que genera en alguns àmbits de l'Estat tot allò que representa Catalunya, però no és una cosa majoritària.

No tinc esperança que canviï cap actitud de ningú; però necessito donar l'oportunitat als meus interlocutors per seure amb ells i plantejar-nos els temes que durant uns mesos tindrem en comú. Seré cordial amb les formes, però radical en els plantejaments. Reclamaré canvis en allò que ens fa mal i deixaré clar que anem cap a un futur diferent.

Nosaltres tenim un estudi metòdic i científic que ens diu que un dels àmbits en què ens aniria molt bé la independència és
l'esportiu. Qui vulgui posar això en dubte, que presenti altres
estudis.

Cada vegada menys, tothom té clar que el Barça jugarà on vulgui. Si som un estat independent el que compta és que serem un país normal i també olímpic.

És una bona notícia perquè ha solucionat la seva situació econòmica i ara és un club més
estable.