Estic bastant contenta, perquè va ser una setmana una mica dura. Havia agafat angines, havia estat amb febre i, tot i que no em vaig perdre cap entrenament, sí que físicament em vaig trobar una mica pitjor per l'antibiòtic. Així que satisfeta perquè, a més, vaig fer la meva millor marca [56:27] i les sensacions amb vista a la copa del món van ser bones.

Entrenant-me em trobava bé, però després d'estar malalta em sentia que em faltava una mica de soltesa. M'ho vaig plantejar com un entrenament, i ja està.

És un mes molt important, clau. Si les coses surten bé optaré per continuar endavant amb els plans i, si no, l'objectiu principal deixarà d'existir. Em trobo bastant bé després de les concentracions en altitud a Sierra Nevada, i ara toca fer la posada a punt, preparar físicament i mentalment la prova.

Em va costar una mica tornar a la rutina, perquè fins fa poc no estava gaire clar el que s'havia de fer per anar als Jocs. Sabíem que hi havia un preolímpic al juny, però no teníem clar com classificar-nos-hi. Fins que no estan clars els passos que s'han de seguir sempre dubtes una mica. Però tenia clar que volia anar als Jocs i vaig començar a entrenar-me per estar bé quan toqués i ja està. És cert que si hagués deixat la feina llesta a Kazan hauria estat més tranquil·la, però quan queda pendent alguna cosa s'ha d'arreglar.

La copa del món d'Abu Dhabi seria com un campionat d'Espanya amb dues places per al preolímpic. El que està bé és que podré competir en una prova internacional més, i la part negativa és que costarà més controlar les tres rivals espanyoles. Confio que sortiran bé les coses, però s'ha de competir.

Totes tres. Si s'han apuntat a una prova de la copa del món és perquè tenen clar l'objectiu. És una incògnita veure com es desenvolupen en una prova en aigües obertes, perquè no tenen gaire experiència, però se les ha de tenir molt en compte, perquè són molt ràpides a la piscina.

Intentar nedar la meva prova i lluitar pels cinc primers llocs. Hauria de tenir molt mala sort per ser cinquena i ser la quarta espanyola. M'he de plantejar la prova per guanyar-la, m'agradaria estar al podi, no només pel passaport olímpic, sinó per preparar-me per a la cursa dels Jocs.

Sempre hi ha neguit perquè no saps què passarà. No saps si et donaran cops i com reaccionaràs quan els rebis, com seran els girs de boia, si la prova serà molt dura... Tot això em preocupa més que la distància en si.

Sí, tots ho han estat. En el primer, comences a nedar vas a l'europeu, vas al mundial i vas al Jocs. No te n'adones. Nedes i ja està. En el segon estàs quatre anys pensant que has quedat cinquena a Atenes i ara toca medalla, medalla, medalla. Arribes allà: pneumònia, 40 de febre, la dotzena i fora... Fins a Londres m'ho vaig plantejar any a any, a veure com sortien les coses. Vaig començar les aigües obertes i em vaig plantejar d'anar a Londres compaginant les dues disciplines i va estar bé. Rio no entrava ni dins dels meus càlculs. M'havia dit: mundial de Barcelona i ho deixo. Però no vaig competir gaire bé, no ho vaig viure com ho havia de viure i no tenia ganes de deixar la natació en aquell estat i recordar-ho com una cosa dolenta. Vaig seguir un any més en l'europeu per recuperar sensacions, després vaig seguir en el mundial i ara em trobo a les portes dels Jocs. És, vinga, un any més, un any més i al final m'ho trobo. I ja que sóc aquí ho intento.

És un repte personal. L'objectiu final és una medalla, que és el que no tinc i el que em fa seguir, però participar en uns quarts Jocs és un repte. Han passat setze anys i encara estic lluitant més o menys pel mateix.

No en tinc ni idea. L'altre dia li deia al Joan [Fortuny, el tècnic] que l'any que ve no em veia nedant i em va dir que esperés, que anés prova a prova, objectiu a objectiu, i, si tot va bé i vaig a Rio, després de les vacances ja decidiré. Potser em prendria la natació d'una manera diferent, però per com sóc jo i pel que he viscut, em sembla que no en seria capaç. M'hi he de trobar i pensar-ho bé.