Xantal Giné
Jugadora de la selecció espanyola d'hoquei sobre herba
“No anirem a Rio a passejar-nos”
Com el gros de la selecció espanyola d'hoquei sobre herba, Xantal Giné debuta en una cita olímpica en què el combinat d'Adrian Locke parteix com la selecció amb menys rànquing
Tot i aquesta etiqueta, la jugadora del Polo considera que l'equip té capacitat per donar molta guerra
A les concentracions és inevitable parlar de noms i comentar coses. Em deien que jo hi seria, però mai ho vaig veure clar
Els Jocs es poden viure de dues maneres. Podem sortir d'allà amb fotos i autògrafs o amb una medalla
Des de l'arribada d'Adrian Locke a la banqueta, la selecció ha canviat pel que fa al físic i la mentalitat guanyadora
Quan coneixes Xantal Giné (Barcelona, 23 de setembre del 1992) s'entén per què ha arribat a complir el somni de participar en uns Jocs Olímpics. Té els peus a terra, comprèn tot allò que roda al seu voltant, valora molt on ha arribat i és conscient de la fórmula que li ha permès ser-hi: “Treball i esforç.” La sobrietat que mostra a la zona defensiva del camp la trasllada fóra, on s'expressa amb claredat i sense tabús. Se li entreveu la il·lusió als ulls, sobretot quan parla de la cita olímpica d'aquest mes d'agost. Li brillen els ulls i se li escapen més rialles del compte. Xantal Giné participarà en els seus primers Jocs, una cita en què assegura que no pensa ser una aficionada més. Tot i que la selecció espanyola –en què també figuren les catalanes Glòria Comerma, Gigi Oliva, Berta Bonastre, Carlota Petchamé, Cristina Guinea i Carola Salvatella– té el rànquing més baix de totes les participants, l'actual jugadora del Polo creu que el combinat espanyol té molt a dir en la cita olímpica.
Ja pot dir que complirà el somni de qualsevol esportista.
I tant. La millor fita de la meva carrera esportiva, sense cap mena de dubte.
Ja se n'havia anat fent la idea?
No ho veia a venir. Però en les concentracions es parla molt, tens moltes hores per comentar-ho tot. És inevitable parlar de la llista. I sempre es parla de noms, i moltes companyes em deien: “Xanti, tu hi seràs segur.” L'Adrian a mi sempre m'ha donat molta confiança, però no sempre és sinònim que entris en la llista. També ha donat molt suport a jugadores que se n'han quedat fora. És un entrenador molt proper, que et dóna calma gairebé sempre.
Com va ser el moment?
Quan va acabar l'últim amistós de la darrera estada de preparació a Alacant, la banqueta estava coberta per una lona. Havien posat un PowerPoint amb la llista definitiva i ens van dir que allà hi havia les setze jugadores que anirien als Jocs. Vaig anar-hi i no trobava el meu nom. Jo pensava que estaria ordenat per números i no ho estava. Vaig començar a mirar per baix i no el trobava, em vaig posar nerviosa i em van començar a venir les pors. Vaig buscar les jugadores descartades i tampoc m'hi vaig veure. Llavors, vaig tornar a mirar i, efectivament, hi era. Vaig sentir molta emoció. Em vaig començar a veure desfilant per l'estadi olímpic. Vaig reaccionar amb molta alegria. No pots fer-ho d'una altra manera, encara que et sàpiga greu per les que se'n queden fora. Després ja et toca el paper de consolar les que no hi seran.
Com ha anat evolucionant aquest somni d'anar als Jocs?
Quan jugava al Línia 22, no tenia ni idea de què era la selecció ni de qui eren jugadores de la talla de Raquel Huertas, Silvia Muñoz, etc. Llavors, vaig arribar al CD Terrassa i se'm van obrir una mica els ulls. T'entrenes amb elles, les coneixes i entens que l'hoquei sobre herba no és com et pensaves.
Hi ha algun moment clau?
zHi ha un moment en què canvia tot. Jo jugava amb la sub-16 catalana de davantera i en acabar un partit, el Salva Indurain –seleccionador espanyol masculí i femení en diverses etapes– em va dir: “Nena, què vols de l'hoquei, tu?” I aleshores, em vaig il·luminar i vaig dir per primer cop que volia anar als Jocs Olímpics. Sempre me'n recordaré. Va ser el pas definitiu de jugar per passar-s'ho bé a jugar per estar a dalt, competir i intentar entrar en totes les seleccions possibles.
De qui es va recordar?
De la família. De la meva mare i del meu pare. Perquè sempre han estat allà, menjant-se hores i hores, viatges i viatges. Del meu pare, que sempre m'ha inculcat allò de “per aconseguir una cosa s'ha de lluitar i treballar molt”. A tota la meva família li fa molta il·lusió, però, sobretot, als meus pares.
Hi ha hagut algun moment en què no ho ha vist clar?
Em vaig quedar fora del preolímpic de Londres. Anàvem fent amistosos i ho anava veient i quan m'ho van dir, em vaig endur un bon disgust. Després, no van anar als Jocs de Londres, però si ens hi haguéssim classificat, hauria hagut de remar molt per ser-hi. Allà em vaig adonar que havia de fer un pas més per complir el somni de disputar uns Jocs.
Segueix els Jocs Olímpics o no gaire?
Em va a èpoques. Hi ha etapes en què no em miro ni l'hoquei. Hi ha gent que s'ho mira tot, però tampoc sóc així. El que passa és que tinc un germà que és dels que s'ho mira tot i m'hi enganxo. Des del ciclisme fins a la natació passant per mil altres esports.
Les jugadores de la selecció que ja han estat en una cita olímpica, què els han explicat?
L'Adrian els va demanar que fessin una presentació durant una de les concentracions. Ens van explicar que el moment de sortir a l'estadi és una passada, el moment en què comparteixes la sortida del túnel amb esportistes com Michael Phelps, Usain Bolt i molts d'altres... Esmorzar amb els esportistes famosos, tenir-los al costat, conviure amb ells. Però, també ens van dir que els Jocs es poden viure de dues maneres. Que hi pots anar a competir i deixar en segon pla amb qui convius per molt ídols que siguin. O que et pots distreure i no oferir el nivell esportiu que s'espera de tu. Si volem sortir amb 52.000 fotos i firmes per penjar a Instagram, ja sabem què hem de fer. I si volem sortir amb una medalla, amb un diploma o amb la sensació que hem rendit al nostre millor nivell, també sabem què hem de fer. No anirem a Rio de Janeiro a passejar-nos.
La teoria sembla clara.
Ens ho va explicar perfectament la Gigi Oliva. Ella va arribar a Terrassa després dels Jocs de Pequín 2008. Havia conegut mil esportistes, tenia mil autògrafs, havia anat aquí i allà, havia vist molts esports… i el seu germà Roc, que jugava a l'equip masculí, va tornar amb una medalla de plata penjada del coll. I es va adonar que ella també volia dur una medalla de plata a casa.
Es van classificar gràcies a una renúncia. Com es prenen els Jocs? Com un premi, com una oportunitat de demostrar que es mereixien ser-hi sense necessitar renúncies?
Creiem que ens ho mereixem i que hi serem per mèrits propis. Vam tenir mala sort perquè ens vam quedar a un sospir d'entrar entre els quatre primers. Ens ho hauríem d'haver merescut abans, però la renúncia de Sud-àfrica ens va donar l'oportunitat de ser-hi. Ara, hem de demostrar que se'ns ha de tenir en compte. Ja ho vam demostrar en la World League que vam disputar a València, i ara ho volem corroborar. No som un equip fàcil de batre. I també volem agafar nom, respecte i reputació. Que la gent ens tingui en compte a l'hora de pensar-se amistosos i tornejos.
Es marquen un objectiu?
L'objectiu, a priori, no és guanyar una medalla, per rànquing. Però, no posar-nos com a objectiu la medalla vol dir que hi anirem a passejar. Nosaltres competirem i que ens guanyin si ens han de guanyar. Volem donar la sorpresa. En cap moment anirem a Rio a passejar-nos.
Que siguin la selecció amb menys rànquing de totes les que participen en aquesta cita olímpica de Rio de Janeiro, els juga a favor?
Quan vas a jugar contra Holanda has d'anar amb compte que no te'n facin cinc. Hi vas amb por. I quan la gent va a jugar contra Espanya va amb la mentalitat de fer-nos-en cinc. Potser podem aprofitar aquesta relaxació. Però no és la nostra única arma.
Veient-les jugar i sentint-les, fa la sensació que poden plantar cara a qualsevol.
Abans, a Espanya li faltava físic. I amb temps s'ha anat treballant, a poc a poc. I aquest grup és molt treballador. Estem molt unides, tenim molt bona sintonia. Aspirem a coses, volem guanyar, i això ens ho hem guanyat a pols, a còpia de treballar. També té molt a veure el que ens transmet l'Adrian. Ens el creiem molt quan ens inculca aquesta cultura de l'esforç i de la victòria.
L'Adrian Locke ha canviat aquesta selecció. Què ha fet?
Ell va agafar la selecció després de la decepció del 2012. Ha fet un canvi de mentalitat, de jugadores. S'han fet moltes coses per tenir feedback de grup i d'entrenador. Ara, cada dia hi ha físic. Abans no. S'ha aconseguit treballar el físic durant tota la temporada i no només setmanes abans de les grans cites. Tot pel nostre compte i després les hores de concentració complementen la feina feta.
Els ha tocat el grup més fort.
Ens ha tocat Holanda, la selecció més forta, sense cap mena de dubte; la Xina, que és un equip ben treballat i amb una jugadora boníssima que té un penal bestial; Nova Zelanda, una selecció també molt complicada; Alemanya, a la qual ens hem enfrontat fa molt poc i que dóna molta guerra, i Corea, que segurament és la selecció més assequible del grup. Tela.
Arriben en un bon moment, els Jocs?
Acumulem un mes de molta càrrega de treball i ens pesen les cames, però hi arribarem en bona forma. I crec que a aquesta selecció li arribarà el punt de maduresa física i mental d'aquí a un any, quan ja tinguem totes experiència en una gran cita com els Jocs Olímpics.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Notícies
Dissabte,23 novembre 2024