Cau la tarda a les instal·lacions de l'Egara. És Setmana Santa i el camp principal està buit. Falta una hora perquè el primer equip de l'entitat ratllada faci una suau sessió d'entrenament abans de marxar cap a Amsterdam, on disputarà el KO16 de l'EHL. Sobre l'herba del Pla del Bonaire només hi ha Ramon Sala, membre del cos tècnic de l'equip i gran referent de l'hoquei sobre herba espanyol, i Quico Cortès, porter i emblema de l'Egara. Cortès, de 33 anys, s'entrena amb la intensitat d'un juvenil i demana més ritme al seu preparador. “No es pren res a mitges tintes, treballa de valent sempre i és molt actiu tant a dins com fora del camp”, explica Albert Pérez, company de Cortès a la porteria de l'Egara. És la clau del seu èxit, entrenar-se amb la mateixa professionalitat que el primer dia.

Durant l'entrenament, la seva veu aguda ressona per tots els racons del club. És inconfusible. Mana i guia els seus jugadors. És la melodia habitual de qualsevol partit de l'Egara i de la selecció espanyola, amb la qual viu els seus tercers Jocs Olímpics. “Vol tenir controlat tot el que passa. Des del reg fins als xutadors dels penals, passant per qualsevol passada”, analitza Pérez, que segueix les passes de Cortès i serà un dels porters de la selecció espanyola sub-21 en el mundial de l'Índia del desembre. Ahir, la veu de Quico Cortès també va ressonar per tots els racons del Deodoro de Rio de Janeiro. La seva dolça melodia va guiar els seus companys en un repte majúscul: guanyar la selecció número 1 del món.