La primavera de 1931, el Comitè Olímpic Internacional acordava assignar l'organització dels Jocs d'estiu de 1936 a la localitat de Berlín. La ciutat alemanya, que va obtenir 43 vots, derrotava així Barcelona, que només va recollir 16 suports entre els delegats. No era la primera vegada que Berlín era designada ciutat olímpica. De fet, havia de ser la seu del 1916, però l'esclat de la Primera Guerra Mundial ho va impedir. Amb aquesta nova designació, el COI pretenia restaurar aquest greuge i demostrar que acollia amb els braços oberts la nova Alemanya democràtica, la de la República de Weimar, al concert internacional de les nacions esportives.

El que no havia previst, però, el COI és que poc després de la designació olímpica de Berlín, el partit nazi d'Adolf Hitler guanyaria les eleccions, que accediria a la cancelleria alemanya i instauraria un règim totalitari que dissoldria la democràcia. El caràcter dictatorial del règim nazi, que poc després de l'accés de Hitler al poder decretaria l'establiment del Tercer Reich, manifestat a través de lleis que restringien les llibertats i de l'establiment d'una política racista destinada fonamentalment a la persecució dels jueus, va suscitar la inquietud de l'opinió pública internacional que es va qüestionar la idoneïtat que l'Alemanya nazi, vista la seva política discriminatòria, no només contra els jueus, sinó també contra els gitanos, els homosexuals i els discapacitats, acollís la cita olímpica de l'estiu de 1936.

Tot i el debat obert sobre la possibilitat de revisar la designació de Berlín com a ciutat olímpica fruit del règim totalitari que Hitler hi havia establert, el COI no va modificar la seva decisió, un fet que va fer alçar diverses veus que feien una crida al boicot dels Jocs de 1936. Malgrat tot, l'únic país que finalment va decidir boicotejar la cita olímpica alemanya va ser la República Espanyola, que va contraprogramar els Jocs de Berlín organitzant per aquell mateix estiu una Olimpíada Popular a Barcelona que no es va poder realitzar, ja que pocs dies abans de la inauguració es va produir l'aixecament feixista del general Franco i l'inici de la Guerra Civil.

A diferència de la República Espanyola, governada pel Front Popular, la majoria d'estats democràtics van optar finalment per no boicotejar els Jocs de Berlín per tal de no entrar així en un conflicte obert amb l'Alemanya nazi. De fet, una de les raons del fracàs del boicot van ser els compromisos que Hitler va assumir davant del comte Henri de Baillet-Latour, el president del COI, prometent respectar la Carta Olímpica abans i durant la celebració dels Jocs. Malgrat aquest compromís, desenes d'atletes jueus van decidir, individualment, no participar en unes olimpíades que anaven pel camí de legitimar la discriminació contra els qui compartien el seu credo religiós.

Les promeses de Hitler eren, de fet, una política de façana, destinada a acollir la celebració d'uns Jocs que el règim nazi considerava estratègics per a la seva promoció. Durant la disputa de les proves olímpiques, les autoritats nazis van alleugerir de manera notable les seves agressives polítiques amb l'objectiu de projectar al món una imatge que ocultés el veritable caràcter agressiu del règim.

Així, doncs, amb aquest objectiu, Hitler va mantenir al capdavant del Comitè Olímpic Alemany Theodor Lewald, d'origen israelià, i va permetre la participació d'Helene Mayer, jueva exiliada als Estats Units que va retornar a Alemanya per participar en els Jocs i guanyar una medalla de plata en esgrima. A més, el règim va ordenar a les forces policials i a les milícies nazis mantenir una actitud respectuosa amb els visitants estrangers malgrat que fossin jueus o homosexuals.

Tot i així, la façana olímpica va implicar el desenvolupament de polítiques racistes. Al marge dels camps de concentració, on s'amuntegaven, des de l'any 1933, els “enemics” del règim, i que van continuar oberts durant els Jocs Olímpics, Hitler va decidir expulsar de Berlín, durant la celebració de les proves, centenars de gitanos, que van ser confinats, abans de l'inici de la competició, en un camp de concentració a Marzahn, una barriada de Berlín.

El Führer volia una ciutat “neta” d'acord amb els principis del seu nacionalsocialisme, i així la va tenir l'1 d'agost de 1936, quan es va donar inici formal als Jocs. En un estadi olímpic ple a vessar, més de cent mil persones van acollir de manera entusiasta un Adolf Hitler que va entrar a la pista de l'estadi precedit per una desfilada de les Joventuts Hitlerianes. L'autèntica estrella d'aquella vetllada inaugural va ser justament el Führer, que es va fer un fart de signar autògrafs a un públic entregat i que, amb el braç alçat tot fent la salutació nazi, va entonar de manera entusiasta la Marxa d'homenatge, de Richard Wagner, el Deutschland über Alles i, finalment, el Horst Wessel Lied, l'himne del Partit Nazi.

La cerimònia inaugural donava una bona idea de com la propaganda nazi pretenia utilitzar els Jocs. La instrumentalització de les competicions esportives al servei de l'ideal del nazisme, basat en la defensa de la superioritat de la “raça ària”, va quedar, però, qüestionat per l'emergència del gran heroi de Berlín 1936, l'atleta afroamericà Jesse Owens, que va guanyar quatre medalles d'or (en les proves dels 100m, 200m, 4x100m i salt de longitud), demostrant així l'absurditat de les teories supremacistes que defensava el nazisme. Tot i la rellevància dels triomfs de Jesse Owens, Alemanya va aconseguir, per primera vegada, pujar a l'esglaó més alt del podi olímpic en guanyar 89 medalles (33 de les quals d'or). Una circumstància que, evidentment, el nazisme va utilitzar com a mecanisme de propaganda per defensar les seves posicions polítiques.

El gran èxit dels Jocs de Berlín va ser, però, el reconeixement que els dirigents del Comitè Olímpic Internacional van fer de l'organització de la cita esportiva alemanya. En la cerimònia de clausura, celebrada el 16 d'agost de 1936 en un estadi olímpic novament entregat a un Adolf Hitler que assaboria l'èxit dels seus Jocs, es va poder escoltar un missatge de Pierre de Coubertin, eminent figura de l'olimpisme i pare de les olimpíades modernes, que lloava la capacitat organitzativa del règim nazi: “Que el poble alemany i el seu líder es vegin agraïts pel que acaben d'aconseguir.” La cita olímpica no havia estat més que un pretext per mostrar al món la puixança d'un nazisme cada cop més triomfant. De fet, l'èxit internacional que els Jocs van suposar va donar ales a Hitler per procedir a l'annexió d'Àustria i a l'ocupació dels Sudets i de Txecoslovàquia, en el que va ser el preludi del nou conflicte mundial que esclataria a partir de l'1 de setembre de 1939, amb la invasió nazi de Polònia. Una autèntica vergonya olímpica.