La nova F-1 ha nascut amb bon peu. L’estrena dels bòlids amb la carrosseria i les rodes més amples, propulsats per les mecàniques híbrides introduïdes el 2014 –però ara amb l’evolució lliure–, ha trastocat el regnat abusiu de Mercedes i ha fet possible l’esperada revifada de Ferrari. Superat l’equador del curs i amb l’activitat suspesa fins al final d’agost, l’anàlisi de la primera meitat de la temporada presenta un benvingut equilibri al capdavant. Sebastian Vettel gaudeix d’un minso avantatge sobre Lewis Hamilton en la general de pilots (14 punts, si fa no fa la diferència entre un primer lloc i un quart), mentre que l’equip de l’estrella de tres puntes en suma 39 més que el del cavallet en la taula de constructors (un primer i un tercer).

El més important, però, és el canvi de tendència que això implica respecte dels últims campionats, a banda de l’espectacle ofert pels nous bòlids, força més ràpids. On abans el domini de Mercedes no tenia aturador, ara la F-1 viu un estira-i-arronsa continu entre els dos equips més forts. De les onze curses disputades abans de l’aturada estiuenca –després de la represa en faltaran nou–, Vettel i Hamilton n’han guanyat quatre per cap. Encara més, ni ells ni ningú ha estat capaç de guanyar-ne dues de seguides; és a dir, cada cursa ha tingut un vencedor diferent de l’anterior.

Per acabar-ho d’adobar, existeix un tercer equip en discòrdia, Red Bull, disposat a endur-se el botí el dia que els tenors ensopeguin. Va passar al circuit urbà de Bakú, quan Hamilton va haver de fer una aturada imprevista –se li havia desprès el reposacaps– i a Vettel el van penalitzar per haver donat un cop de volant al seu rival, amb la cursa neutralitzada. Del no-res va sortir Daniel Ricciardo per convertir el que hauria estat el quart tercer lloc seguit en una victòria inesperada.