Les cares parlen i les sensacions també. L’esclat indissimulat d’alegria de l’equip Mercedes celebrant el doblet al pit lane hores després de la cursa no és cap excés. Està comprovadíssim que el circuit de Barcelona-Catalunya és el que marca tendència del que serà el campionat. I la tendència d’ahir va ser d’una supremacia absoluta de Mercedes, impensable després dels quatre primers grans premis. I si les cares parlen, les de Vettel i Ferrari eren tan eloqüents com les de Mercedes... en sentit contrari.

Montmeló ha esborrat de cop les il·lusions d’igualtat que havien generat els quatre primers grans premis. Fora de Bahrain, en les altres tres curses només hi havia hagut un doblat. I a l’emirat els sis primers van acabar en la mateixa volta i els pilots del podi, separats de només sis segons.

L’extrem de la competitivitat s’havia viscut en la cursa anterior, a Bakú: cap doblat, 13 pilots en la mateixa volta i els set primers en deu segons. Ahir, tot a l’inrevés: Hamilton es va escapar d’inici i només una estratègia errònia de Mercedes en el primer canvi de rodes de Bottas va impedir que el finlandès el seguís (a distància, això sí). Al final, nou doblats, només cinc pilots en la mateixa volta i el segon, Bottas, a més de 20 segons del guanyador, una distància tan gran que no es veia des del 2010.

Un any enrere, el gran premi català va acabar amb 13 doblats i només els pilots del podi en la mateixa volta, però Ricciardo a punt de ser doblats (a 1:15 de Hamilton). Qui no es consola és perquè no vol, però s’haurà de veure si l’anunci que els monoplaces del 2019 seran més lents implica que hi hagi més equilibri. La F-1 necessita més lluites, més igualtat, al mig de la graella i també al capdavant. Igualar a la baixa no és elo camí ideal, però després de tants anys d’intentar-ho per altres vies sense resultats, potser és una via que cal explorar.