Són molts èxits, ja, i molts anys seguits guanyant. Estic vivint un moment increïble, un somni, perquè era impossible pensar que podia arribar fins aquí. Estan sortint molt bé les coses. I anys com aquest, que ha costat perquè he tingut una lesió pel mig, et fan pensar les coses. Estic orgullós de tot el que he aconseguit i, sobretot, vull disfrutar del que ha de venir. Sobretot, passar-ho bé, perquè aquesta lesió m’ha fet pensar molt.

Doncs que pot passar qualsevol cosa d’avui per demà. Havia fet una pretemporada molt bona, havia guanyat les quatre primeres curses del mundial en pista coberta i potser estava en un dels meus millors moments quant a la condició física. Em sentia molt fort i, de sobte, em faig una lesió amb la qual s’hauria pogut acabar tot. Això et fa pensar. He tingut una carrera esportiva increïble i s’hauria pogut acabar de cop.

En les curses no m’ha condicionat gaire perquè els resultats han estat boníssims i hem tirat la temporada endavant. M’han quedat seqüeles. La preparació física ha estat molt dolenta. Portava una molt bona base, però vaig estar un mes i mig aturat completament. Si et fas mal a l’esquena no pots fer res. Ho vaig intentar fent bici o braços, però era molt complicat a causa de les molèsties. Fins que no em vaig sentir una mica bé no vaig començar a fer la recuperació. Vaig anar tard i les seqüeles encara hi són. Però estic content perquè cada cop estic millor i crec que treballant la musculatura estaré perfecte.

Ho tinc claríssim. Hauré de descansar i treballar. L’esquena és delicada, perquè sempre te’n pots ressentir, com em va passar al Japó. Ja estava millor però les dotze hores de vol em van deixar destrossat durant molts dies. Em van quedar els nervis de l’esquena tocats en trencar-se les tres vèrtebres. M’he lesionat de moltes maneres, però ja em van avisar que això és diferent, que un nervi no el cures ni en dos ni en tres mesos. Vol una recuperació més llarga. Ho acabarem curant però estaré més dies tocat.

És increïble. Dotze anys seguits guanyant els dos mundial és bestial, i quan mires enrere recordes mil moments, des d’aquells en què has estat a punt de perdre fins a aquells en què tot t’ha sortit bé. M’ha passat de tot en dotze anys. Però potser m’adonaré més de la dimensió dels meus números quan deixi de competir. He parlat amb altres pilots que m’han dit que quan et retires valores més el que has aconseguit. Quan competeixes és com si estiguessis en una roda que gira i quan aconsegueixes una cosa ja comences a pensar en una altra. Ara mateix, per exemple, a recuperar-me i estar bé físicament.

Cada any és més complicat i cada any és un gran repte revalidar el títol. Això m’ajuda a mantenir-me actiu i motivat. I també veure que els rivals estan cada cop més a prop. O els canvis de reglament. N’hi ha hagut vuit aquests anys. Amb els reglaments antics guanyava amb més facilitat. Quan hi ha un canvi sempre és més complicat i et planteja un repte. La veritat és que cada cop és més difícil i, per sort, com que el trial és un esport tan complicat, cada dia pots millorar. Quan abaixes el rendiment una mica ho notes moltíssim, i això et fa estar sempre molt atent i amb ganes de continuar millorant.

He viscut de tot, des de curses amb zones molt difícils fins a anys sencers de curses molt fàcils perquè siguin igualades i et juguis la victòria en l’últim moment. Hi ha hagut de tot i s’ha fet de tot, però això és normal. També ho fan els altres campionats de motor. Tots fan reglaments buscant igualtat.

Potser m’odien en alguns moments. Que em guanyin una cursa és un èxit. Però cada cop tinc més pressió per a mi, i ho haig de saber portar. Haig de ser prou intel·ligent perquè els meus èxits no em facin mal, sinó que m’afavoreixin. Si perdre una cursa ha de ser una desgràcia tothom es mobilitza per veure què ha passat. I això no pot ser. Allò que he guanyat fins ara m’ha de servir per treure’m la pressió de sobre i disfrutar, no per afegir-me més pressió.

Em feia molta il·lusió aconseguir-ho. Lampkin és un dels millors pilots de la història i es va quedar a les portes de les cent victòries. Tot i que tenim un calendari amb poques curses, m’hi vaig anar apropant. Feia tres o quatre anys que ho tenia com a repte, i sabia que havia d’estar molts anys al davant per aconseguir-ho. Ara que ha arribat ho considero un dels grans èxits de la meva carrera.

A Montesa m’hi sento molt còmode, i quan alguna cosa funciona millor no tocar-la. M’agrada molt la gent que tinc al meu voltant i la moto que piloto. Després de tants anys costa millorar, i estem en un moment en què ho hauríem de fer, perquè la moto és molt semblant a la moto amb què vaig guanyar el 2007. Els altres rivals han evolucionat. Ens toca treballar i tenim la capacitat per fer-ho.

Hi ha hagut molts pilots que han arribat al mundial però no han acabat de despuntar, però l’arribada d’aquesta nova generació, amb els pilots que dius, però sobretot amb Busto, que és el més regular dels joves, crec que és positiva per a l’esport. Hi seran molts anys.

S’haurà de veure. La lesió d’aquest any m’ha fet veure que pot passar qualsevol cosa. Cada cop soc més gran i les lesions costen més de curar. És cert que m’he recuperat de l’esquena molt més ràpid del que pensava i que sabem què hem de fer quan passa. També cal dir que l’alimentació i l’ajut dels fisioterapeutes ens ajuda a allargar les carreres, com passa en el cas de Fujinami, que en té 38. I ja tinc ganes d’enfrontar-me als joves, però tampoc oblido rivals com Raga o Fajardo, que estan lluitant pel subcampionat.

Encara tinc tres anys més de contracte, i em costa molt mirar més enllà. M’agrada molt el món del motor i, per poc que pugui, vull estar-hi sempre vinculat. Curses com el Dakar no em criden l’atenció. És massa llarg i perillós. A més, a mi m’agrada la tècnica o les curses extremes d’enduro, que són duríssimes però duren només un dia. Canviar per canviar? M’agrada molt el que faig, em guanyo bé la vida i encara guanyo. Si provés una altra cosa i disfrutés molt potser seria el moment de plantejar-me el futur, però quan agafo una moto diferent m’ho passo molt bé el primer dia, però no tant el segon. Això no em passa amb la moto de trial. Suposo que el nivell que he assolit em dona més capacitat per disfrutar i per portar aquesta especialitat al límit. Per dominar una altra especialitat necessitaria temps i tindria més risc de lesions. Però confesso que abans de lesionar-me em plantejava més què fer.

L’any passat hi va haver un canvi de promotor i va ser bo. Veurem aquest any si el mundial es consolida i evoluciona. Confio que anirà bé. Penso que un promotor que treballi per a ell mateix és millor que la federació. És la manera de créixer. El promotor té idees d’expandir-se per l’Amèrica del Sud i l’Àsia. Serà complicat, però és l’únic camí que podem fer. Europa ho tenim molt explotat. És el moment d’intentar créixer.