El déu del temps
La categoria de MotoGP ja ha vist grans pilots dominadors al llarg de la història, però Marc Márquez, per edat, ambició i talent, ho té tot a favor –també el poder d’Honda–per esdevenir el millor de tots els temps
El 2010, a Mugello, Marc Márquez (17 anys) inaugurava amb una Derbi el seu caseller de victòries en el mundial remuntant des del setè lloc fins a la victòria en els 125 cc. Només un dia abans, Valentino Rossi es va trencar la tíbia i el peroné en els entrenaments de MotoGP. “El rei ha mort, visca el rei.” Ningú ho podia saber, llavors, però el príncep de Cervera reclamava el dret al tron.
Els regnats, les eres imperials i els grans dominis en la categoria reina del motociclisme mundial –abans, 500 cc; ara, MotoGP– es poden dividir en etapes històriques, com els grans volums que s’estudien a les facultats. La primera gran dictadura, en blanc i negre, això sí, va ser la de les MV Agusta. La marca italiana va gaudir als anys cinquanta i seixanta del grans pilots britànics, sobretot John Surtees –que posteriorment seria campió de F-1– i Mike Hailwood (4 títols) fins que va arribar, és clar, el més gran de tots, Giacomo Agostini. L’aliança Agostini-MV Agusta va ser demolidora, també en els 350 cc.
El Japó, a l’atac
Les marques japoneses, que als anys seixanta havien fet el salt al mundial amb molt bons resultats, van conquerir el seu primer títol precisament amb Agostini (1975), que havia traït Agusta just abans de retirar-se amb 15 entorxats. Amb l’eclosió dels motors de dos temps, va començar l’era dels grans pilots nord-americans, liderats per Kenny Roberts, Eddie Lawson, Freddie Spencer –que va ser capaç de guanyar els 500 cc i els 250 cc en un mateix any (1984)– i Wayne Rainey. Després va arribar un mastodont, l’australià Mick Doohan, que, amb una Honda imparable, va aconseguir cinc títols seguits fins que una caiguda, el 1999, el va deixar fora de combat. Doohan no va guanyar el seu primer mundial fins als 29 anys, tres més dels que té ara Márquez.
Sense ell, el terreny estava adobat per a l’aparició del nou líder de la velocitat mundial: Valentino Rossi. L’italià va sumar cinc títols seguits (2001-2005) i set entre el 2001 i el 2009, canviant Honda per Yamaha ja amb la graella dominada per les motos de quatre temps. Aquella caiguda a Mugello no li va costar la carrera, ni de bon tros, però mai més va ser campió del món. Mentrestant, Márquez feia un salt mortal amb tirabuixó inclòs: passava de conquerir el títol en Moto2 (2012) a dominar la categoria reina l’any següent (2013). I, des d’aleshores, sis títols en set anys, i l’aigua que baixa...
La maduresa
En plena era de l’electrònica portada al límit i també dels grans derrapatges, el pilot català s’ha mostrat cada vegada més eficient a l’hora de fer caixa, o sigui, de recollir els títols. Ha après a limitar els riscos, a rebutjar alguna victòria a canvi d’un bon grapat de punts, a evitar incidents amb altres pilots –se les ha tingut sobretot amb Rossi i Lorenzo, ara company d’equip–, en benefici del bé comú: guanyar un campionat rere l’altre.
Com a campió, la seva precocitat, a més, és incomparable. El gran Rossi va celebrar el seu vuitè títol el 2009, ja amb 30 anys. El cerverí té, doncs, quatre anys per igualar-lo i superar-lo.
El contracte
Márquez va renovar l’any passat amb Honda fins al 2020 per un sou, segons algunes fonts, d’uns 20 milions a l’any. El 2020 tindrà el repte d’igualar els set títols de Rossi en la màxima categoria i els nou en total. Emili Alzamora, el principal mentor de Márquez des que es va iniciar en el mundial de velocitat, és un dels que consideren que el pilot i Honda estan condemnats a entendre’s curs rere curs mentre la marca japonesa continuï tenint una moto campiona. Però al cap i en l’ànim del pilot potser apareix un nou desafiament, el mateix que va portar Rossi a canviar Honda per Yamaha i Agostini, a canviar Augusta per Yamaha. Ells volien demostrar simplement que podien ser campions amb dues escuderies diferents. Yamaha, òbviament, però també Ducati i, per què no, KTM –la primera marca que li va oferir un contracte oficial, el 2008– obririen les portes de bat a bat a Márquez i també l’inundarien de milions si aquesta fos la seva decisió a mitjà o a llarg termini.
De la copa Conti a l’Olimp dels déus
La història dels inicis de Márquez és ben coneguda, però hi ha algunes casualitats i causalitats que l’han portat fins aquí. Va començar com a pilot d’enduro i motocròs –subcampió de Catalunya el 2000–, però va ser en el seu debut en la copa Conti que se li van obrir les portes d’un nou món. Era un trofeu per a nens de set a deu anys de la federació catalana pràcticament familiar i que sovint es corria en pàrquings. Márquez, Pol Espargaró i Viñales, el més menut de tots, ja se les tenien llavors en els revolts. El de Cervera va entrar a formar part del grup de competició del RACC i el seu talent va acabar de fer eclosió en el campionat de Catalunya dels 125 cc (dos triomfs seguits), abans de debutar en el mundial amb una KTM i només 15 anys (2008). La resta ja és història.
Notícies
Dissabte,23 novembre 2024