Sí, però el resultat no reflecteix tot l’esforç que hi ha al darrere. Vam tenir durant tres dies seguits problemes mecànics, i psicològicament això va fer que fos difícil remuntar. Al final treus forces d’on no n’hi ha per arribar cada dia al campament i creuar la línia d’arribada l’últim dia.

Ho deien, però la velocitat va ser igual d’alta en gairebé totes les etapes. Hi havia algun punt de navegació complicat, però mai per perdre tres quarts d’hora com altres vegades.

El meu preferit va ser el primer que vaig córrer (2018), al Perú, Bolívia i l’Argentina. Em va agradar cinquanta mil vegades més que el que vaig fer l’any següent, només al Perú. Aquest any s’han vist paisatges molt espectaculars en els resums del vespre, però corrent es feia tota l’estona molt monòton, perquè pràcticament sempre era el mateix tipus de terreny, excepte alguna muntanya on hi havia pedres. Sorra, sorra i sorra.

Jo anava molt previngut amb aquest tema. No em va agafar per sorpresa. Sabia que el Dakar tirava endavant, però que això comportaria aquest tipus de conseqüències. Vam seguir un protocol correcte per tirar endavant la cursa i gràcies a això vam poder córrer.

Vaig anar al Dakar sense seqüeles. Només faltava saber si psicològicament tindria bones sensacions, saber què passaria quan anés a 150 per hora en un camí de sorra. El ritme va ser bo i, per tant, em sento totalment recuperat.

El “si no fos per” no existeix en les competicions ni enlloc, perquè fa de mal dir. Però, ja que m’ho preguntes, si hagués fet les especials com les vaig fer els dies sense problemes, hauria pogut quedar entre el 7 i el 9 de la general. Per a mi, la victòria va ser afrontar psicològicament tots els problemes que van anar sorgint en cadena. Vam fer bé les coses.

En el meu cas, vam adquirir una Husqvarna, que de fet és una KTM, amb un color diferent, i amb un acord entre les dues fàbriques (Rieju i KTM) es va retolar amb la marca de Figueres com una estratègia comercial. El Dakar és la cursa número u del sector off-road [fora d’asfalt] arreu del món i amb una enorme audiència.

El problema és que no hi podíem afegir cap complement extra, ja fossin suspensions o una centraleta electrònica. L’avantatge amb Hero és que amb un equip oficial pots fer, sobretot, molts tests, i també et proporcionen material propi que millora la moto. La moto d’aquest any, amb tot, també tenia algunes millores respecte a la Hero i estic molt agraït que Rieju m’hagi deixat portar-la.

Rieju farà els campionats d’enduro amb una moto pròpia, i espero ser-hi, però no hi ha plans oficials encara per als ral·lis, i menys per al Dakar. Jo estaria molt content de ser-hi l’any vinent si hi ha l’oportunitat.

No. KTM encadenava divuit victòries, però Honda ja tenia un gran projecte i un gran equip. Només els va faltar més sort, ja fos per avaries, per caigudes o per gestions internes, però ara han agafat una bona mecànica de treball. Han mantingut la mateixa dinàmica del 2020 sense fer gaires invents.

Miro de girar full, però hi vaig conviure dos o tres anys, també quan era molt jove en l’equip d’enduro de Gas Gas. Aquest és el risc que comporta aquest esport. Cadascú assumeix els que vol assumir, ni més ni menys.

Va ser molt complicat. Se’m va ajuntar la lesió, les operacions..., i el 22 de febrer Hero em va dir que no em renovava el contracte, just abans de ser confinats. Se’m van tancar totes les portes dels equips als quals vam trucar, i fins a l’últim moment no sabia si realment podria anar al Dakar. He passat certa angoixa, perquè volia anar-hi però no sabia com, fins que va sortir l’oportunitat de Rieju. Ara començo el 2021 amb força i empenta.