Òbviament, quan fitxes per un equip com Ganassi els plans canvien i passes a lluitar pels campionats ,però potser està sortint tot més bé del que estava previst. Potser hauria d’estar aprenent els circuits on no havia competit mai o adaptant-me a l’equip, i resulta que estic anant més enllà.

No. Poder tenir l’oportunitat de formar part de Chip Ganassi ja va ser un gran què.

Sí. L’any passat estava en un equip petit i va ser un any bo, però no tan bo com perquè em donessin el cotxe campió. Alguna cosa més devien veure. No es van esperar que fes un any magnífic per donar-me l’oportunitat. Ho van fer abans perquè aquest any magnífic el fes amb ells.

Ho porto molt bé. Abans d’iniciar el campionat ja vaig que dir hi ha menys pressió aquest any que l’anterior, quan estava en un equip petit, amb un any de contracte, cap experiència i havia de fer un esforç per classificar 10è un cotxe que estava per fer el 12. Allò era pressió. En canvi, Ganassi em dona totes les eines per estar lluitant per les curses i pel campionat i això és menys pressió. Pel que fa al tema mediàtic, en cap moment dic que seré campió, encara falten sis curses. L’únic que dic és que fins ara ho hem fet molt i molt bé i que hem d’intentar mantenir aquesta línia per poder lluitar pel campionat. Jo crec que això és bo. Quan et passes el dia parlant de coses bones, l’únic que et pot passar són més coses bones.

Als Estats Units hi ha menys ordres d’equip que a Europa però abans de començar el campionat ja ens van deixar clar que si xoquem entre nosaltres haurem de témer quan tornem al box. És normal. L’equip fa tots els esforços per posar en pista monoplaces de primera qualitat com perquè nosaltres després anem topant l’un contra l’altre. La primera norma és aquesta. I la segona, que no hi haurà ordres d’equip. Ningú dirà qui ha de guanyar.

Influiran, perquè han estat en posicions en les quals jo mai he estat. Dixon ha lluitat deu anys pel títol. N’ha guanyat sis i en quatre ha estat segon o tercer. Tant l’un com l’altre tenen més experiència. Jo no la puc tenir per moltes curses que estudiï. Però jo no haig de guanyar sis curses. He d’anar a la pròxima, fer uns bons entrenaments, tenir un bon cotxe per a la qualificació, fer una bona qualificació i fer el màxim en cursa. I si jo sé fer tot això, és igual quina experiència tenen els rivals.

Per exemple, Long Beach, que és l’últim, el desconec. Tindré un entrenament abans de la qualificació i intentaré maximitzar les meves possibilitats. Però és l’última cursa i procuraré haver fet la feina abans, ens els circuits que em van més bé i que conec.

És pel sistema de puntuació i la igualtat que hi entre els cotxes. És bo per a l’espectacle i crec que aquest any també es decidirà en l’última cursa. Però si em puc facilitar la feina abans i en l’última cursa amb uns pocs punts en fes prou, seria l’escenari ideal. Es tracta de, en els circuits que sabem que serem ràpids, fer-ho molt bé enlloc de simplement bé.

Tots els cotxes són iguals independentment que siguin d’un equip més gran o més petit. Canvia la posada a punt i la preparació. A Detroit, en una reunió amb dues curses, en una vam fer el 12è i en la segona, podi. Tot és molt competitiu i hi ha molt contacte entre els cotxes durant les curses.

És una cursa molt diferent. L’experiència compta molt, més que la velocitat. Jo tenia el cotxe més ràpid en cursa però no tenia els 20 anys d’experiència de Castroneves. I es nota molt. Els ovals es basen en com sents el cotxe, si et dona confiança per empènyer més o et fa anar més poc a poc. Aquesta confiança s’obté amb l’experiència i aquests pilots veterans no la perden. M’agradaria poder dir que la perden, però no és així. En la lluita per la victòria l’experiència es va notar, i Castroneves va ser superior a mi.

Sí, encara em fa una mica de mal, però també va ser una cursa en què vaig aprendre’n un munt i que em va ensenyar que podia anar amb confiança als ovals i lluitar pel títol. Estic content per com va anar però intentaré no tornar a fer segon.

M’hi porto molt bé. Ell va venir d’Europa i ho va haver d’aprendre tot des de zero i passar pel que he passat. Al principi em va ajudar moltíssim i encara ara [Servià és a les curses perquè pilota el cotxe de seguretat] em diu algun truquet abans de sortir a pista, algun detall tècnic o que vigili aquell revolt on, si plou, s’hi fa un rec d’aigua.

No, per res. Per arribar a la F-1 no només depens de tu. Això sol ja impedeix tenir-ho en els teus plans. I no només hi ha vida en la F-1. Què té de bo la F-1 que no tingui la IndyCar? Ni té molta més presència mediàtica, és menys competitiva, i aquí tenim més o menys les mateixes curses amb més tipus de circuits. I de diners, tampoc hi ha tanta diferència. Aquí no es veuen sous com el de Hamilton però és l’únic cas. El sou de Scott Dixon estaria entre els 8 primers de la F-1. L’únic en què mana la F-1 és en presència mediàtica i a mi, sortir per la tele, ni fu ni fa.

En els ovals i els urbans encara n’estic aprenent. Tinc més experiència en pistes permanents, les de tota la vida, i és on em sento més a gust. Però els ovals i els urbans m’agraden molt.

Sempre pot haver-hi sorpreses. En la IndyCar sempre pots esperar que algú, de cop i volta, tingui una ratxa i s’afegeixi la lluita. No pots descartar segons qui, però pots donar per fet que O’Ward, Dixon i Newgarden seran els que lluitaran més pel títol.

Sí. Si tens la capacitat de veure que ho has aconseguit, l’únic que faràs serà generar positivitat. No vol dir que m’ho cregui, no em veig campió. Però pensar que ho puc ser m’ajuda a treballar més. També ho faig en el cursa a cursa.

Jo. De fet en la pròxima cursa tinc una penalització de pèrdua de posicions en la graella. Abans de començar la temporada ens vam carregar un motor abans de fer-lo servir i ho arrosseguem. Ja em va passar a Detroit i ho tenim assumit.

El 95 per cent del pàdoc n’està i l’altre 5 per cent es fa proves abans d’entrar al circuit. Està força controlat. I als EUA, o no tenen tants casos o no tanquen tantes activitats. Jo visc a Indianapolis, on tot està obert i les mascaretes no són obligatòries ni en espais tancats.

Amb la meva parella, fa més de tres anys, vam planejar tenir alguna cosa junts a banda de les curses. Jo no tenia temps d’estudiar i buscàvem alguna cosa que a ella li permetés venir a més curses. I vam trobar això a Girona. Aquest any hem sobreviscut, però ens ha anat molt bé. Jo no hi vaig des del gener i se n’encarrega ella.