No és expert en foc ni en brases, ni es vesteix de Prada. Però el sobrenom del nou campió del món de MotoGP, Fabio Quartararo, és Diable, i té un passat vinculat a Catalunya malgrat haver nascut el 1999 a Niça, a la Costa Blava. No pas per cap relació amb el seguici popular català. El vessant diabòlic li ve simplement perquè el seu pare, Étienne, un fanàtic del motor, li va dibuixar al casc un diable com a homenatge al pilot italià Roberto Locatelli, un dels seus contemporanis, i ja mai no se’l va treure, perquè li portava sort.

La relació amb casa nostra és més estreta. Els Quartararo van fer molts quilòmetres i van dormir moltes hores a la furgoneta en els llargs caps de setmana en què baixaven a competir per trobar rivals de la seva qualitat –a França, tot just una dotzena; aquí, una cinquantena– i curses adients a les seves pretensions i somnis. L’objectiu era modelar un campió a partir d’aquell nen que amb tres anys ja conduïa una moto de butxaca, la imatge recurrent en el repàs vital dels vencedors. Catalunya va ser el terreny adobat perfecte.

Es va foguejar en la Promovelocitat RACC, que organitzen la federació catalana i el RACC des de fa més de 25 anys i que inicia els pilots a partir dels set anys. Un planter prolífic del qual han sorgit molts pilots professionals catalans. Va ser campió de la Promo-50 (2008) i de la Promo-70 (2009), i, ja en circuits grans, es va endur la Challenge 80 el 2011 i la Pre-Moto3 el 2012. Es va fer un tip de córrer als circuits d’Alcarràs, Vic i Móra d’Ebre. La gent creia que venia de la Catalunya del Nord, simplement per una qüestió de lògica quilomètrica. Als 13 anys, cansat de voltar, es va establir a l’Alfàs del Pi (Marina Baixa), un canvi vital, a casa d’Eduardo Martín, assessor financer aficionat al motor clau en la història. De seguida va despuntar i va ser doble campió del FIM CEV de Moto3 (2013 i 2014). El van etiquetar com el nou Márquez i va fer el salt al mundial de Moto3 el 2015 en l’equip Estrella Galicia 0,0 d’Emili Alzamora, tot un luxe. No hi va triomfar. Tampoc va acabar de rendir en el mundial de Moto2 en l’equip de Sito Pons, tot i una victòria a Montmeló. “El 2018 vaig ser 28è a l’Argentina i vaig entendre que si no em posava les piles...”, explicava diumenge emocionat i somicant en una roda de premsa en què es va fer un tip de plorar quan, afònic pels crits d’alegria, va fer referència a la seva família. Miraculosament, el 2019 va accedir a l’equip Petronas Yamaha i va debutar a MotoGP. Diuen que la negativa de Dani Pedrosa i el record de Lin Jarvis –director de Yamaha– d’aquell nen grassonet que havia despuntat amb un pilotatge agressiu que, segons alguns experts, recordava el de Márquez fregant sovint el colze a terra –Quartararo hi exposa també l’espatlla en la qualificació perquè el desgast per redreçar després la moto és màxim i les curses són massa llargues–, li van brindar la gran oportunitat.

El canvi de xip va ser brutal. El francès, que no se sent tan còmode amb trànsit i és al·lèrgic a la pluja, es va adaptar de seguida a la Yamaha i va ser designat rookie del 2019 en la categoria reina, en la qual va acabar cinquè, amb set podis i cinc segons llocs. Plenament consolidat, el 2020 va arrencar amb dos triomfs i, amb Márquez fora de combat, semblava predestinat a ser campió. La pressió, però, el va tenallar i va perdre el títol en la segona part del campionat, relegat al vuitè lloc. El mallorquí Joan Mir, que només va guanyar una cursa, va fer una aposta per la regularitat. Per això, el paper d’un psicòleg que ha aplicat les tècniques d’hipnosi ha estat també un valor fonamental. Simpàtic, bromista i procliu a les xarxes, ha après la lliçó i ha completat un exercici excepcional puntuant en totes les curses. El destí va voler que la culminació del seu èxit coincidís amb el comiat a Itàlia del seu ídol Valentino Rossi, al qual havia arrabassat la Yamaha oficial el 2020.