En grup o en solitari, cos a cos o amb l'horitzó per davant, el pilot manresà no va tenir rival a Brno, on les dues últimes temporades ja havia pujat al podi en Moto GP –segon fa dos anys i tercer el passat–. Va sortir el de Moriwaki i de seguida va posar-se primer, si bé al pas per la primera volta Tomizawa, el poleman, era el més ràpid. El més destacat aleshores era la mala sortida de Iannone, desè, igual que a partir de la segona volta el pilot italià era el que reclamava els titulars, avançant implacable fins situar-se, en el cinquè gir, al capdavant de la cursa. Una cursa que s'escenificava encara amb els pilots enganxats, l'un darrere l'altre, amb Cluzel, Rolfo, Corsi o el mateix Debón pugnant per situar-se al capdavant del pilot. Una situació que va succeir fins a la meitat de la cursa i en què Elias defugia lluites inútils, aixoplugat en el grup. Aleshores el manresà va marcar la seva primera volta ràpida (2:04.540), i entre ell i la victòria ja només s'hi interposava la inèrcia inicial de Iannone, perquè semblava que Rolfo i Cluzel, tercer i quart, es quedaven. No va ser el cas quan Rolfo, aprofitant un teva meva entra Elias i Iannone, va enganxar-se al grup capdavanter i va arribar a posar la seva roda al capdavant. El motor, però, el va trair, i va ser el primer d'aixecar la bandera blanca obligat per les circumstàncies. El triomf era cosa d'Elias i Iannone, si bé la sensació de superioritat del manresà era manifesta. Així, a sis voltes de la fi va posar-se líder i, fins al final, no va fer més que eixamplar la diferència a còpia de voltes ràpides i de córrer, pel cap baix, mig segon més ràpid que la resta. Elias avançava imparable cap al triomf, de la mateixa manera que Iannone perdia pistonada irremeiablement, tanta fins a perdre el segon lloc i deixar el mundial més i més sentenciat.