Tenim la mateixa que tothom, però per a nosaltres un positiu, encara que sigui sense símptomes, ens deixa fora de la cursa. Hem vigilat molt abans de viatjar. Sempre amb la mascareta i menjant només amb la persona més propera. Vaig amb les tres dosis de la vacuna; en aquest sentit, estic una mica més tranquil.

D’algunes coses n’estem convençuts, per exemple que el nostre ritme és molt més ràpid que el de l’any passat. Som conscients també que tothom millora. També entren en escena els nous T1+ amb els nous Audi. Hi ha incertesa de veure quin ritme tindran tots aquests pilots. Aquests cotxes no han competit mai encara. Només han fet tests. Al principi hi haurà 40 pilots molt ràpids, i per tant si al final acabem entre els vint primers serà un resultat magnífic. Ara bé, si podem estar més a prop del quinzè que del vintè, millor.

Una mica sí. D’acord que el nivell ha pujat molt, però nosaltres també. L’any passat a dos dies del final vam trencar el diferencial del davant i estàvem en el 22. Per això penso que ho podem fer molt millor si no tenim cap ensurt com aquest. Hi arribem més bé en tots els sentits.

Sabem que encara hi haurà més sorra i que el 30 per cent del recorregut és nou, tot situat sobretot al nord del país. Hi haurà menys pedres i és bo per a nosaltres perquè la gran diferència que poden fer aquests T1+ són les rodes. Hi ha una altra novetat rellevant: l’etapa marató és entre el segon i el tercer dia. És molt aviat. Les mecàniques estan bé, però si hi ha algun tema del cotxe que no acaba de rutllar ho pots pagar car.

Tothom va amb el roadbook digital. Te’l donen cinc minuts abans de sortir i no es pot preparar tant. La navegació, doncs, cobra més importància i és bo per a la cursa, la competitivitat i l’espectacle.

La gran aposta tècnica la vam fer l’any passat. Canviar un dièsel per un de benzina. És un cotxe molt bo i a més tenim el servei de Toyota Europa. Al Dakar és molt important portar un bon cotxe, però encara més portar un bon suport. El cotxe ha d’estar bé cada dia abans de sortir. Hem treballat molt també els comandaments del volant perquè vam notar que els frens no anaven prou bé i em costava conduir-lo. Això ara no passa. El cotxe està més adaptat a mi i a les meves mancances. És més fàcil portar-lo i més efectiu.

Ja no. Hi ha molta normalitat. A més, el Dakar ha canviat molt amb el pas dels anys. Abans a la nit et trobaves amb tothom per sopar a la haima, estirats a terra. Ara tothom és al seu motor home. Pots estar en un campament durant quinze dies amb gent que ni la veus. Van amb un altre horari, no comparteixes menjador, i amb el tema de la covid-19 encara menys. No ens barregem amb altres equips.

Són dos Dakars molt diferents pel recorregut. A l’Aràbia és un paisatge desèrtic molt igual tota l’estona. O tens dunes o una zona de pedres semblant a les del Marroc o Mauritània. El gran problema a Sud-amèrica va ser un tema econòmic. Els Dakars que havíem fet a l’Argentina, Bolívia, Xile i el Perú eren molt macos. Es gaudien molt, també, perquè hi havia el caliu de la gent. A l’Aràbia hi ha molt poca gent. No tenim els aficionats a prop. Si trobo a faltar alguna cosa és això.

El Dakar a l’Àfrica era l’aventura de la teva vida, sobretot el primer o el segon any que hi anaves. Descobries un continent que és aquí al costat però que la majoria no el coneixem perquè sovint sembla inaccessible. El tema de la seguretat ja llavors era complicat. Sempre passava alguna cosa. Era un risc semicontrolat. A Mauritània quan et perdies no sabies mai ni on eres. Ara quan et perds, com a màxim travesses una carretera. L’arribada de tot el tema tecnològic, com el GPS, és una cosa que no es pot frenar, i en l’aspecte social tothom ho vol tot més controlat. Recordo seguir el Dakar per la tele. Sortien 200 pilots al matí i a les 10 de la nit només n’hi havia deu al campament. Quan això ho explicaven els mitjans era una cosa increïble, l’èpica del Dakar i tot això. Ara això no pot passar. Com a organitzador, que arribi la nit i no sàpigues on són 180 pilots no t’ho pots permetre. Que es perdessin pilots feia la cursa més èpica, i ara seria un desastre.

No, perquè durant cinc anys vaig estar sempre sortint al Dakar per guanyar-lo. No ho vaig aconseguir un any perquè vaig caure; l’altre que ho tenia molt bé, perquè vaig trencar la caixa de canvis. Estic agraït d’haver pogut viure tot allò. És una etapa passada. Ara, amb cotxe, és un altre escenari per a mi, naturalment.

No pretenc ser exemple per a ningú, ni de bon tros. Faig el que m’agrada i penso que la meva discapacitat no és un problema per fer esport, i en aquest cas l’esport del motor, que és un clar exemple del que és l’esport inclusiu de veritat. El que fem a la fundació amb els centres que tractem les persones amb discapacitat és un orgull per a tots els que hi treballem. Personalment el que em fa sentir viu és poder viure les curses com ara, tornant a ser competitiu. Si la nostra forma d’encarar les coses pot ajudar la gent a veure més clar el camí, doncs genial, però mai hi ha al darrere una intenció directa de ser pretensiós en aquest sentit.

Jo em preocupo sobretot de conduir i ell, com molts altres copilots, ha de fer una mica de tot, no només navegació. També ha de ser un molt bon mecànic i una persona tranquil·la. En els meus anys de moto vaig aprendre molt de navegació i puc aconsellar-lo en aquest sentit, o puc aportar tranquil·litat en un moment de caos, que n’hi han. Ens complementem bé.

Tenim més sort que els atletes olímpics. Els nostres Jocs són cada any i no cada quatre. Si tinc realment un desig o un objectiu que m’agradaria realitzar és que vull ser realment competitiu. Vull estar en el grup de pilots que pot guanyar la cursa. No sé si me’n sortiré, però ho persegueixo. Cada any hem de millorar, començant per mi i després pel cotxe i l’equip fins arribar al punt que quan comencem una etapa pensem que tenim possibilitats de guanyar-la. Costa molt sentir-se en aquest grup d’escollits. Hi ha un moment en què, quan ja vas ràpid, tot són detalls: cotxe, equip, navegació, tècnica, seguretat, etc. Tots s’han de polir. Ja ho he viscut amb moto. Vaig començar d’amateur, va arribar un dia que era professional, i un dia, que venia el cap de l’equip a dir-me a primera hora: “Avui hem de guanyar.” El camí ja sé quin és, però amb cotxe és molt més complex.

El principal canvi és que Sainz i Peterhansel van amb el nou Audi híbrid. Pel que sé és un cotxe que quan corre és molt competitiu. S’ha de veure la seva regularitat. Al-Attiya és el que té més possibilitats, més que la resta amb diferència. Veurem què fan també Loeb, Nani o els pilots sud-africans, De Villiers i Baragwanath, que és un pilot jove molt ràpid. Li falta experiència però l’any passat ho va fer molt bé abans de trencar el cotxe.