Ral·lis

Ral·li de Montecarlo

L'èpica del Turini

Els aficionats acudeixen al coll més famós en el món dels ral·lis com a peregrinació

En diverses ocasions ha decantat el resultat final

Els pilots allarguen la trajectòria del cotxe en una de les esses més famoses del món

El coll de Turini és un santuari dels ral·lis. L'indret on els aficionats acudeixen com a peregrinació i el súmmum per als pilots, que quan hi arriben allarguen fins més enllà dels límits la trajectòria del seu cotxe en una de les esses més famoses del món. Un tram que abans havia donat nom a l'última nit del ral·li de Montecarlo i que des de la creació del campionat del món de ral·lis –l'any 1973 per a marques– ha decidit més d'una vegada el resultat d'aquest ral·li i, per tant, ha propiciat alegries i ha fet vessar llàgrimes.

Va ser pujant per segona vegada el Turini, a uns 5 km de la sortida, quan Jean-Claude Andruet, líder del Montecarlo en el primer ral·li de la història del mundial, va notar que la roda posterior esquerra del seu Alpine perdia aire. El temperamental pilot francès es va fondre en aquella gèlida nit, però la rosseta menuda que duia com a copilot i que tothom coneixia com a Biche el va saber motivar per acabar el tram, ni que fos a més de tres minuts d'Ove Andersson, també amb Alpine, el nou líder, i fer-li veure que fins al final, tres trams després, no hi havia res perdut. En la tercera i última passada pel mateix lloc, Andruet va recuperar el lideratge i en un final trepidant va guanyar el ral·li.

Sis anys després, Björn Waldegaard manava amb autoritat quan en la baixada entre el coll de Turini i La Bollène, l'últim tram del ral·li, va haver d'aturar en sec el seu Ford Escort. Uns desaprensius havien col·locat pedres al bell mig de l'asfalt i el pilot suec va perdre un temps decisiu en obrir espai per passar, gràcies al qual Bernard Darniche –francès– va imposar el seu Lancia Stratos, per només 6 segons. L'únic consol per a Waldegaard va ser obrir a final d'aquell any el palmarès de pilots campions del món.

Triomf polèmic.

L'única passada l'any 1987 pel coll de Turini va decidir aquella edició del ral·li de Montecarlo, el primer després de l'abolició dels cotxes del grup B. Sembla que Cesare Fiorio, director esportiu de Lancia, havia dit als seus dos pilots en cursa, Miki Biasion i Juha Kankkunen, que el que fos més ràpid al Turini seria el guanyador. Kankkunen va negar saber-ho després que el seu company li guanyés 17 segons. Tres trams després (Puget-Théniers) i a plena llum del dia, el finlandès aturava el seu Lancia Delta a pocs metres del final i no tornava arrencar fins haver passat Biasion, que va vèncer per 59 segons respecte al seu company, que aquell any va celebrar el seu segon títol mundial.

De la ràbia de Kankkunen a les llàgrimes de François Delecour, que en el seu primer ral·li com a pilot oficial de Ford va afrontar l'última especial d'aquella nit per a ell tan encisadora amb 41 segons de marge sobre Carlos Sainz. El que va passar en la pujada del Turini no ho sabrem mai, però un desolat Delecour va jurar que s'havia trencat una ròtula de suspensió del Sierra Cosworth abans de trepitjar una placa de gel i agreujar encara més la situació, fins a baixar al tercer lloc de la general. Sainz va guanyar quan no s'ho esperava i una nova estrella brillava en l'univers dels ral·lis.

També al Turini, Colin McRae va haver d'abandonar el ral·li de Montecarlo 2001, per una avaria electrònica en el seu Ford Focus quan era líder. L'enyorat pilot escocès va ser una víctima més del tribut que reclama el Turini, per on avui tornarà a discórrer el ral·li de Montecarlo. I la pregunta és inevitable, el tornarà a decidir?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)