La segona jornada del ral·li d'Alemanya, demà, coincidirà dia per dia amb el desè aniversari del primer triomf de Sébastien Loeb en una prova del mundial. Va ser la primera de les 73 victòries que actualment té l'alsacià en un palmarès farcit de rècords que, igual com els de Michael Schumacher en la fórmula 1, fan tota la pinta no de durar molts i molts anys, sinó d'esdevenir eterns.

En aquella època en què la cita francesa del mundial no tenia com a escenari Alsàcia, sinó les revirades i estretes carreteres de Còrsega, Loeb considerava el ral·li d'Alemanya com la prova de casa, ja que la distància amb Haguenau, el seu poble, és d'un parell de centenars de quilòmetres. Set mesos abans havia pujat amb Daniel Elena, el seu copilot, al podi del ral·li de Montecarlo com a vencedor, però una penalització per un error de Citroën en un canvi de pneumàtics al Xsara va arruïnar l'esforç fet als trams cronometrats. La diferència entre considerar-se vencedor moral i veure's vencedor real li arribaria, doncs, aquell 25 d'agost del 2002. I, a diferència d'ara, amb una competència ferotge encapçalada per cinc campions del món: Richard Burns i Marcus Grönholm (Peugeot 206), Carlos Sainz i Colin McRae (Ford Focus) i Tommi Makinen (Subaru Impreza). “A Montecarlo els motius de satisfacció van superar de molt la meva decepció. Havia estat el més ràpid, havia dominat els adversaris en els trams i havia demostrat que podia guanyar. A Alemanya ja ho he fet i encara que no sé què em reserva el futur, el meu triomf ja consta per escrit”, va comentar Loeb.

Si Loeb no sabia què li reservava el futur, preveure'l no costava gaire. Ho tenia tot per ser campió. Talent, ganes d'aprendre, capacitat d'anàlisi, ambició i un equip com cal. Cinc requisits que deu anys després es mantenen absolutament inalterats. Talent, el do natural que va començar a mostrar als carrers del seu poble al manillar d'un ciclomotor trucat o al volant del Peugeot 205 Rallye a les cantonades i rotondes i que va fer decidir Dominique Heintz –primer copilot i amic de tota la vida– hipotecar la casa a canvi d'un crèdit per impulsar la carrera esportiva del que en aquella època es guanyava la vida treballant de lampista.

Ganes d'aprendre, a les quals es va referir en una entrevista a El 9 Esportiu a finals d'octubre del 2004, dies després d'haver conquerit el seu primer títol mundial: “Amb Carlos Sainz [en aquella època company d'equip] hem parlat de tot sobre els reglatges del cotxe. No hi ha hagut secrets. Des del primer moment ha estat molt honest, molt franc. No hi ha rivalitat amagada.” La capacitat d'anàlisi del vuit vegades campió del món queda perfectament demostrada en una frase que va pronunciar fa un parell d'anys. “Forçar més del compte en segons quins indrets sovint té com a conseqüència la pèrdua de la bona trajectòria i tot el que se'n deriva. Si tens la sort de continuar sobre la pista, segur que has perdut temps. Condueixo tan de pressa com puc en funció dels meus límits i procuro no anar mai més de pressa. És la meva manera de fer”, assenyala.