“Vénen dos o tres anys crucials”

Vaig començar a voltar pel carrer amb una moto de bateries. El meu pare [Pere Pinsach, destacat pilot d'automobilisme dels anys vuitanta i campió d'Espanya de muntanya de grup N el 1987] va adonar-se que cada cop anava més esverat i em va comprar una moto de gasolina, per anar a algun circuit. La vam canviar per una de competició i ens vam inscriure en una cursa del campionat català. I vaig fer la pole. Vaig flipar. Vaig acabar tercer a la cursa i a la general del campionat de Catalunya. Em van escollir en les beques per fer la PromoRACC 50, després la PromoRACC 70 i, finalment, l'equip del RACC en el campionat mediterrani, un any en 80 i dos en PreGP 125. Els meus companys d'equip eren Àlex Márquez i Xavi Vierge. Després vaig fer dos anys en la Red Bull Rookies Cup; el primer, d'aprenentatge, i el segon complicat perquè moltes curses van ser en aigua i em vaig trencar la clavícula. No va anar gaire bé. Havia de fer el CEV en Moto 3 però van fallar els diners i em vaig quedar a casa sense moto. I després de dos anys vaig matricular-me a ETG. L'ambient de les curses m'agrada. I, a més de pilot i mecànic, hi ha altres feines. He estudiat els dos anys del grau i ara faré un tercer any d'especialització.

No havia passat ni mig any [2014] que als nens que corrien els costava explicar com sentien la moto, anaven perduts. I en un test en què jo feia de mecànic, Toni Elias pare em va dir que la provés. Els meus temps eren més ràpids i ja es va veure que podríem fer alguna cosa. Al cap de poc es va lesionar un dels pilots de PreMoto 3 [250 cc] i em van oferir la moto per a Jerez. Em va agafar de sobte, però, per què no? Va anar bastant bé. Després l'altre pilot va deixar l'equip i em van oferir acabar el campionat. La telemetria ja deia que era ràpid, però en recta perdia temps per l'alçada i el pes. Per això, per a aquest any es va plantejar una 600. No l'havia provat mai, però els tests van anar molt bé i vam guanyar la primera cursa a Albacete, amb set segons d'avantatge sobre el segon. Els que havien de ser els meus rivals no van pujar al podi. De fet, hem estat els únics que hem fet podi en totes les curses. I he fet més punts que els campions de totes les categories.

Difícil. Estàs acostumat a entrenar-te tot el dia i a pensar tot el dia en una cosa i te la treuen, i te la treuen de cop... Per això vam fer l'esforç de comprar una KTM per fer una mica d'enduro. Però no és el mateix. I quan ja ni hi pensava, va tornar a sortir la possibilitat de córrer.

Sempre m'havia advertit que podia passar. Que pots haver guanyat un campionat i l'any següent no tenir moto perquè et demanen diners i no els tens.

Crec que no. Vaig continuar fent la meva, jugant a futbol, i això, el futbol, els amics, em va ajudar a tenir una vida normal.

Sí i no. Competint no pots seguir el ritme dels companys de classe. Però els professors ja ho saben perquè sovint són els que m'acompanyen als diferents compromisos esportius.

No. El mundial és diferent. Hi va haver una opció amb l'equip Gresini però demanaven diners. No era vàlida, no ens hauria servit. Aquest any hem fet força coses, el CEV, una cursa, el mundial de Supersport, l'European Junior Cup Honda..., i tot el que hem fet ha sortit bastant bé, impecable. A més, aquest cap de setmana serem a Xest amb una invitació per a l'última cursa del FIM CEV de Moto 2 amb l'equip Griful.

No. Estem entre el mundial de Supersport o Superstock, o bé el FIM CEV en Moto 2. Per pensar en el mundial he d'aprendre molt. Sí, he guanyat el CEV però només l'he fet un any. No tinc els coneixements que calen, ni de bon tros.

Superbikes i Moto 2 són vies diferents però totes dues estan en el top. I triar-ne una no vol dir que no acabis en l'altra. Si agafés el camí de Superbikes seria amb un projecte a llarg termini que em garantís unes condicions. Tinc propostes de Moto 2 però és més fàcil trobar propostes sòlides en Superbikes.

Sí i no. El meu punt fort són les frenades i un pilot fi no és el que frena millor. El meu rival, Marcos Ramírez, era més fi que jo. Sóc més agressiu, més de llançar la moto i de frenar tard. I en el cos a cos em veig bastant bé.

No. Jo vaig a la meva. Has d'estudiar el rival i a vegades tibar tu i d'altres deixar que tibi ell. Però per jugar-hi has de ser molt superior a ell.

A la llarga se n'ha de tenir, però fins ara no ha estat imprescindible. Ja tinc algunes persones de confiança que m'ajuden en la relació amb l'entorn.

Sí que m'hi veig, i sembla que sí. Però sempre ho has de demostrar. Vénen dos o tres anys crucials per saber si em puc dedicar a això, o si s'acaba, s'haurà acabat per sempre.

Els responsables m'han donat molt de suport. Han vingut a totes les curses. A totes. I des de la primera, sense saber on estaríem, fins a l'última sempre m'han intentat treure pressió dient-me que era el primer any. M'ha ajudat molt saber que el meu futur no depenia de guanyar o no. He d'agrair a Joan Moncanut i Carles Camí el que han fet per mi aquests dos anys.

Depèn dels moments pot ser complicat, però té coses positives. En el meu cas, els mecànics són companys meus de classe, als quals veig cada dia. Em coneixen molt i només de veure'm ja saben si tot va bé. A més, el grup ha estat brutal. No es guanya un campionat si tot l'equip no va a l'una. S'ha remarcat que no he baixat del podi, però la moto tampoc no ha fallat mai. Ha estat cosa de tots, del mecànics, dels professors d'ETG i meva. No tenen gaire experiència, però s'han implicat de tal manera que no hi hagut cap error.

Després de la lògica eufòria, que hem de continuar tocant de peus a terra. Hem guanyat aquest any i ho recordarem sempre, però si volem continuar progressant l'any que ve hem de treballar igual o més.