L’extinta República Democràtica Alemanya ocupa un lloc remarcable en l’esport contemporani. Durant anys, els seus representants van brillar mundialment i van conquerir un elevat nombre de metalls olímpics. Un país que no arribava als 18 milions d’habitants va plantar cara a les dues superpotències del moment, l’URSS i els EUA. Els Jocs Olímpics d’estiu són un aparador formidable i els dos esports principals són l’atletisme i la natació, precisament les proves en què més van sobresortir els atletes de l’Alemanya oriental. Podem evocar la velocista Marita Koch, que des del 1985 conserva la plusmarca mundial dels 400 m llisos. També Kornelia Ender, Heike Friedrich i Kristin Otto, estrelles d’una selecció que va dominar aclaparadorament la natació d’alt nivell. Les seves victòries insultants van fer que rebessin el sobrenom de valquíries, éssers fabulosos de la mitologia nòrdica. Però aquests èxits amagaven alguns fets estremidors. Amb la caiguda del mur de Berlín es van començar a dilucidar moltes incògnites. Les evidències empíriques van permetre que els màxims culpables fossin jutjats i condemnats. Un d’ells va ser Manfred Ewald, el màxim jerarca esportiu de la RDA.

El dopatge va ser una peça clau d’un entramat metòdicament planificat per l’Estat. Fins i tot, n’hi ha que van substituir-ne el nom oficial (Deutsche Demokratische Republik) pel de Deutsche Doping Republik. Immersos en plena guerra freda, el sistema esportiu de la RDA no deixava de fabricar campions maximitzant-ne el rendiment. Les seves victòries estaven al servei de l’exaltació d’un govern dirigit per Erich Honecker. Citem-lo: “El miracle del qual tothom parla respecte als nostres esportistes s’anomena socialisme.” Ara bé, en molts casos aquells tractaments van tenir conseqüències irreparables pel que fa a la salut dels esportistes. Entre les nombroses víctimes volem recordar Andreas Krieger. El sinistre Estat no va considerar rellevant que les substàncies consumides poguessin afectar l’organisme dels seus atletes. Fins i tot, se’ls van ocultar les contraindicacions, en ocasions terribles. El preu que van haver de pagar per obtenir títols va ser molt elevat i en alguns casos, esgarrifós. Com escriu Orfeo Suárez en el recomanable llibre Los cuerpos del poder, cap medalla és tan valuosa com la vida. Comptat i debatut, aquestes persones van ser instrumentalitzades políticament. Tal com va afirmar el prussià Kant, l’ésser humà no pot ser utilitzat com a mitjà per cap altra persona, sinó que sempre és un fi, i en això consisteix precisament la seva dignitat.