Fa només vint-i-quatre anys, els Jocs Paralímpics, que s'inauguraran dimecres al Brasil, van obtenir, a Barcelona, la majoria d'edat que els feia falta. Es van vendre més de 2.300.000 d'entrades, 130.000 espectadors van omplir l'Estadi Olímpic de Montjuïc en les cerimònies d'inauguració i de clausura i cap a 15.000 voluntaris van elevar, a través d'un senyal propi de televisió, 29 cadenes internacionals i 900 periodistes, aquella trobada d'atletes discapacitats a l'Olimp dels espectacles esportius de masses. A partir d'aleshores, la mateixa entitat organitzadora dels Jocs del Comitè Olímpic Internacional ha d'assumir l'organització dels del Comitè Paralímpic, i ambdues institucions van començar a treballar conjuntament mantenint la independència.

“Els Jocs no els organitza el COI, sinó el Comitè Paralímpic. Si tenim problemes és cosa nostra i de l'Estat amfitrió, no del COI”, es va plantar el president del CPI, Philip Craven, en rebre la setmana passada les darreres previsions funestes del comitè organitzador de Rio: no s'han venut ni el 15% de les entrades i les retallades de darrera hora fan perillar l'estada de tots els atletes al parc olímpic i que tots puguin fer el viatge.

Brasil, ja se sap, aquests dies és un estat-laboratori que posa en pràctica la teoria de les hegemonies de Gramsci i s'ha de ser molt valent per enfrontar-s'hi. La confluència dels interessos amenaçats amb l'arribada al poder del Partit dels Treballadors després d'anys i panys de governs extractius ha dut a l'impeachment la presidenta Dilma Rousseff per haver comès el crim de no embutxacar-se els diners del pressupost, com sí que sembla que va fer el president del Parlament, l'ultradretà i fanàtic religiós Eduardo Cunha, abans d'acusar-la oficialment en nom de les oligarquies que el protegeixen.

I s'ha de ser molt valent per córrer el risc d'haver d'acceptar la caritat dels pocavergonyes.